La bellesa: la musa… tràgica

«M’agrada imaginar-me Plató com el primer periodista de la història, preguntant a Sòcrates: “què és la bellesa?”, en un diàleg entre filòsofs, tot passejant fora de la polis». Com demostra una de les primeres idees que el ponent Eduard Cairol Carabí –doctor en Filosofia i professor d’Història i Teoria de l’Art a la UPF– aportà a la sessió, el concepte de la bellesa no es pot entendre sense el món clàssic i, més concretament, el grec.

Cairol proposà la càpsula com un diàleg constant amb el públic, tot marcant-ne les pautes. Per començar-lo, volgué remarcar la pròpia dificultat d’abordar el tema convocant Denis Diderot i els paràgrafs inicials del seu conegut Tractat sobre la bellesa. En aquest fragment de la seva obra el filòsof, escriptor i enciclopedista francès assenyala: tothom parla de bellesa; però qui podria donar-ne una definició?

Per acabar amb el plantejament de la sessió, el ponent provocà el públic amb dues preguntes: «la bellesa no és res subjectiu ni relatiu, sinó una cosa objectiva, absoluta, eterna i universal?». I, tot parafrasejant Hegel –en el seu cas, sobre l’art–: «si la bellesa és el que és, i no el que sembla, la bellesa és una cosa del passat?».

La recerca d’aquestes respostes passa, en primer lloc, per arribar a la idea d’allò bell no frontalment, sinó pels costats, és a dir: a través de la seva oposició –defensà Cairol–. A continuació, el ponent ens mostrà 5 imatges on, a cada una, hi mancava un dels requisits que demanem a allò bell:

  • una composició unitària, harmònica i congruent; i no una obra feta de parts.
  • una totalitat; o, més ben dit, la falta d’absències.
  • que no hi sobri res; la falta d’excés.
  • cada cosa al seu lloc; la falta de desordre.
  • nitidesa i claredat de les parts; no allò esborradís i no ben delimitat.

     

     

Aquestes premisses aixecaren algunes suspicàcies entre part del públic assistent: «no és el mateix allò que m’atrau, allò que m’interessa, i allò que trobo bell». Cairol respongué que hi estava d’acord: tot i tractar-ho des d’obres d’art, el que ell buscava transmetre’ns era el concepte de Bellesa en si, tal com els grecs el pensaren, «kalós»; i no l’actual accepció moderna que l’ha convertit en gairebé sinònim de «bo», d’allò que ens agrada.

Havent vist els cinc requisits que exigim a la bellesa, arribà el moment d’abordar-la frontalment. Cairol suggerí fer-ho a través d’‘El naixement de Venus’, del pintor renaixentista italià Sandro Botticelli i en especial –abandonant la forma orgànica, antropològica, de la bellesa– a través de l’esfera més material: les estructures arquitectòniques i el temple atenenc del Partenó.

‘El naixement de Venus’, de Sandro Botticelli

El Partenó

Quan observem el Partenó, assenyalà el ponent, hi trobem una bona articulació de les parts, una totalitat, una falta d’excés, una mesura, un ordre, rotunditat i consistència. Així era com es concebia el món en l’antiguitat: tot era molt delimitat i clar. Si fem una anàlisi etimològica, veurem que els grecs donaren a l’univers la mateixa paraula que feien servir per anomenar allò bell: «cosmos» –la paraula «cosmètica» ens ajuda a confirmar aquesta accepció–.

Així, la mateixa Terra –en aquell temps, centre de l’univers– era presa com un model i la bellesa era un reflex de la pròpia naturalesa (actualment, apuntà irònicament Cairol, els físics quàntics ens han allunyat de la idea de la bellesa en presentar-nos l’univers com a caòtic i infinit). Una naturalesa que es percep com a una unitat harmònica, com si d’una peça de música clàssica es tractés –més aviat, per fer justícia, és la música clàssica la que persegueix aquest principi d’harmonia–.

La Terra, centre de l’univers, mesura i model de bellesa.

Arribats aquí, altre cop des del públic es qüestionà si la raça humana, tan acostumada com està a adaptar-se per sobreviure, no podria trobar també bell un altre tipus d’ordre, més caòtic. Cairol tornà a indicar que sí, però que ell no tractava d’enfocar l’assumpte com una qüestió de naturalització d’un determinat ordre; com tampoc tractava de defensar que només pogués existir una manera subjectiva d’entendre la bellesa, tal com la definim avui en dia. Ell tractava d’explicar-la en tant que concepte encunyat pels grecs.

Cairol seguí amb la seva tesi: associant-se amb una altra intervenció del públic, que es preguntava si la bellesa no radicava en allò que va bé, que ens és eficient i útil –¿en la regularitat?–, indicà que, històricament, en la incertesa sempre hi ha hagut dificultat. També digué que, tal com i s’havia plantejat en algun altre moment de la sessió, no hi ha una llunyania excessiva entre els conceptes de «bell» i de «bo». I, finalment, afegí que el món ordenat ens aporta la veritat –a través de la ciència–. En resum, segons la concepció clàssica, el món que és bo i que presenta un veritable ordre de les coses, és bell (bo + ver = bell).

Per seguir desenvolupant aquest punt, Cairol tornà a l’anàlisi etimològic: quan veiem una pel·lícula o llegim un llibre i ens agrada molt –apuntà–, diem que eren boníssims –i no bellíssims–. Aquesta correlació entre «bo» i «bell» que fem servir en la nostra cultura ens mostra que no percebem la bellesa com una cosa allunyada de la bondat. I la prova concloent d’això és en el fet que, en comprovar el llenguatge que fem servir per emetre judicis morals i estètics, hi trobem inscrits l’ordre i les proporcions com a magnituds d’anàlisi.

Dit això, des del públic es preguntà: «si tan integrat ho tenim en el llenguatge, com no podem pensar que el cànon de bellesa ens ha estat imposat?» –és a dir, és una cosa subjectiva i no objectiva, tal i com Cairol havia suggerit al principi de la sessió–. «La bellesa comunica, commou, no l’entenc com una concepció racional», apuntà una altra persona assistent. El ponent respongué: «la bellesa és una cosa determinada; és el fet de perseguir-la o no el que pot ser una opció» –i, per tant, subjectiva–.

«Han passat molts anys des que la bellesa es va cristalitzar així», defensà Cairol, «ara ha canviat la concepció de l’Univers, la cultura Occidental s’ha obert a d’altres, la tecnologia ha suplantat la naturalesa. La Modernitat, doncs, ha comportat una modificació de les preferències. Com a raça humana hem evolucionat, canviat; una mateixa cosa diu coses diferents a les persones del segle XXI a les que deia a les del segle V. D’alguna manera –reflexionà Cairol–, hem après a degustar unes coses que fins aleshores no es valoraven, com quan et fas gran, aprens a degustar el vi».

Seguint aquesta línia, el que hauríem d’entendre, segons el ponent, és que hi ha hagut inflexions que ens han dut a evaluar, a valorar les coses que, precisament, ens allunyen de la bellesa: allò no nítid; allò no acabat; allò que forada, trenca o clivella la unitat; allò esborradís. És per aquest motiu que, avui en dia, l’art contemporani busca indagar en tot allò que ens commou, sacseja, etc.

Si actualment fem servir la paraula bellesa, apuntà el ponent, hem de ser conscients que l’hem buidat del seu significat primer i que l’hem omplert de nous: «kalós» va ser el que va ser: ordre i veritat que subjau en l’univers. Avui en dia, l’art ja no busca la bellesa, sinó precisament formes de trencar amb aquesta; i és aquest mateix gest allò que ens atrau. En canvi, apuntà Cairol, en aquelles coses més quotidianes i banals, les del dia a dia, sí que seguim més contaminats per la idea de «kalós» –busquem bellesa en les persones, en els vestits, en la pròpia casa…–.

Per anar tancant la sessió, des del públic es recordà l’aforisme grec atribuït a Plató: «Allò bell és difícil» i es preguntà què va passar amb els grecs: com hi va poder haver un canvi tan important en tan poc temps? Com va poder aparèixer de cop un sistema de pensament que ha estat el model a seguir durant tantes generacions i que hem tractat de recuperar una vegada i una altra? Segurament el canvi fou de plantejament: al contrari que les comunitats prehistòriques, els grecs creaven i representaven d’acord amb les recerques d’allò bo i d’allò ver: com hem vist, sense aquestes dues qualitats, allò bell no pot existir.

Com hem vist, doncs, així com el moviment trenca la bellesa d’un cos o d’una foto, l’evolució del món ens allunya de la concepció grega del terme. En una vida tan impregnada de velocitat com la nostra, apuntà Cairol, cada cop ens allunyem més de l’horitzó que era la bellesa. Mentre hem intentat una i altra vegada emular i estar a l’alçada dels primers que van assolir la perfecció –no es podria explicar la història d’Occident a partir dels intents de recuperar el món grec?–, avui en dia tot just aprenem a que ens agradi tot allò que fins ara n’havia quedat fora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s