Carmen Castillo i ‘Aún estamos vivos’

La cineasta documentalista xilena Carmen Castillo va ser la protagonista de la primera sessió de l’any 2020 –i de la Càpsula IV: «Comunitats»–, celebrada el passat 16 de gener. L’encarregada de presentar-nos el documental Aún estamos vivos (2014), el projecte fílmic de Castillo i els seus detalls biogràfics –inclosos els familiars– va ser la periodista i crítica de cinema Imma Merino.

El primer element que Merino va voler destacar de Castillo és que la seva aproximació a la comunitat sempre té lloc des d’un deliberat sentit polític. Un sentit polític que, en aquest cas, parteix de la convicció que és en la vida política –i pública, compartida– on hi ha la capacitat de superar aquelles mancances implícites en l’existència individual. 

En altres paraules, Castillo creu que és gràcies a l’existència de les lluites compartides que les persones poden refer-se de la impotència de viure els problemes socials com si fossin mers problemes personals. La lluita compartida, per tant, ens fa sentir més acompanyats i dota de més sentit la vida: és l’única possibilitat que tenim de transformar el món tal com és –si entenem que és un escàndol: injustícies, desigualtats abusos de poder–.

Consegüentment, a Aún estamos vivos Castillo hi evoca aquest poder de la lluita comunitària: totes les persones tenim el poder de transformar –de fet, ho fem– quan estem en comunitat, per més localitzada que sigui aquesta lluita –«pensa globalment, actua localment»–.

Merino va explicar que Carmen Castillo pertany a una família xilena molt significada i compromesa. Els seus pares, l’arquitecte Fernando Castillo i l’escriptora Mónica Echevarría, eren de famílies benestants, però van perdre la seva fortuna arran de la seva oposició al règim de Pinochet i del seu desacord amb unes polítiques liberals abusives.

Echevarría va «trair la seva classe», una vegada va prendre consciència dels abusos que aquesta cometia sobre d’altres, com ara la classe treballadora o els aborígens –en el seu penúltim llibre, ¡Háganme callar! (2016), Echevarría passava comptes amb els seus antics companys de lluita, passats després a la política liberal–. Morta a començaments d’any a l’edat de 99 anys, va ser enterrada amb un pegat del col·lectiu Movimiento Unitario Mujeres por la Vida al pit i amb un altre a l’ull en senyal de protesta per la pèrdua d’ulls durant les manifestacions dels darrers mesos de 2019 a Xile.

IMG_0195
Instantània de la sessió. Foto © Ferran Muñoz Jofre.

Abans de projectar fragments d’Aún estamos vivos, Merino va parlar a les 9 persones assistents a l’acte d’un altre documental de Castillo: Calle Santa Fe (2007), exhibit l’any 2009 als cinemes Truffaut de Girona. Calle Santa Fe és autobiogràfica; però d’una autobiografia que transcendeix l’anècdota. És a dir, que tot parlant de la seva vida, parla de la dels altres: hi surten escenaris de lluita política i s’hi observen la pèrdua de vincles polítics i com es va destruir tot allò que s’estava construint a Xile just abans del cop d’Estat d’Augusto Pinochet.

Militant del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR), Castillo va decidir quedar-se a Xile després del cop d’Estat, juntament amb el seu company, Miguel Enríquez, líder de la resistència contra Pinochet. Enríquez va morir quan la DINA (policia secreta) va assaltar la casa de la Calle Santa Fe on vivia clandestinament amb Carmen Castillo. Ella va sobreviure i la pel·lícula, realitzada trenta anys després dels fets, es una indagació sobre què va fer possible que ella sobrevisqués i la revelació de la dignitat de la persona que va ajudar a salvar-la trucant a una ambulància quan ella, inconscient a causa de l’explosió d’una granada, estava dessagnant-se al carrer. A ella només la van detenir i expulsar –un cas estrany tenint en compte la praxis repressiva habitual–, i visqué 13 anys sense poder tornar a Xile.

Així, a Calle Santa Fe, Carmen Castillo fa una memòria del MIR per restituir una part de la lluita política als anys del govern de Salvador Allende i de la resistència contra la dictadura que fins i tot la restauració democràtica va voler esborrar. Els seus esforços se centren doncs en restituir la memòria dels vençuts i dels perdedors; recollir testimonis i fer memòria d’allò silenciat. Uns homenatges que no van dedicats a uns herois –Castillo dubta dels procediments de la militància que crea herois degut a polítiques suïcides i a comportaments dogmàtics (masculins)– sinó de ser fidel a la necessitat de la política com a lluita per la justícia, la igualtat i la democràcia.

Ja començant a apropar-nos de nou a Aún estamos vivos, Merino va explicar que Castillo defensa que no ha sentit mai tanta exaltació vital com quan s’ha sentit part d’una comunitat política que lluita per transformar el món. Per aquest motiu, la documentalista xilena sent que és inevitable un sentiment de malenconia, una mica a l’estela d’Enzo Traverso quan parla de la malenconia de l’esquerra: tot allò que es va veure com a possible i que no va arribar a passar. Però també creu que allò bonic, gairebé estèticament, i irrenunciable, és no deixar de ser ni de lluitar, encara que no se sàpiga si servirà per a alguna cosa.

A Aún estamos vivos Castillo pren com a referent ideològic a Daniel Bensaïd, màxim agitador del maig del 68 –un esperit que mai no abandonarà–, de ‘la banda dels trotskistes’. Autor de llibres com Résistances (2001) o Passin Karl Marx (2001), a Une lente impatience (2004) el filòsof francès reflexiona sobre el fet que la seva generació es pensava que el món canviaria a l’abast de la seva vida i de com han hagut d’afrontar que la revolució no tenia lloc i que és impossible aferrar-se a les antigues certeses. Tot i això,  Bensaïd mai va deixar de denunciar que el món és un escàndol i que, per tant, cal continuar lluitant fent una aposta en la incertesa: no podem deixar que el món sigui com és ara. Només pensant així serà com s’aconseguirà que alguna cosa acabi canviant.

afiche-n
Cartell de la película ‘Aún estamos vivos’.

Aún estamos vivos segueix el recorregut vital de com, gràcies a Bensaïd, Castillo torna a trobar la força per ser militant. O, en altres paraules, de com aconsegueix desfer-se de la seva condició de vídua heroica: deixar de ser un personatge i tornar a ser una persona, assumint la militància des de l’anonimat. Per reforçar-se després d’aquest assoliment, Castillo farà aparèixer al documental a tots els grups de gent que han dit que «NO», que no volen ser submisa davant un poder –que sempre torna i sempre intenta imposar-se–.

Aquest recorregut ens du a conèixer, al llarg del film, la lluita dels zapatistes de Chiapas (Mèxic), la dels indígenes de Cochabamba (Bolívia) pel control de l’aigua, la del Moviment Sense Terra de l’Amazònia brasilera, la de persones vinculades als moviments okupes a França o la de les dones dels barris amb dificultats de banlieues de Marsella (França).

Amb tots aquests casos, el que vol recordar Castillo és que sempre hi ha algú que resisteix, que cal continuar lluitant i resistint. Que quan es lluita políticament i en comunitat, encara que s’acabi perdent la batalla, sempre es guanya en dignitat. Amb aquest documental Castillo no només connecta amb la famosa «pensa globalment, actua localment» sinó reivindica també que la vida col·lectiva ens fa millors. Millors perquè fem política i ens defensem, millors perquè hi guanyem dignitat personal.

Un pensament que, de nou, torna a coincidir amb el de Bensaïd: la comunitat política és, al parer del filòsof francès, una comunitat d’afectes en el qual tot el que es guanya, es guanya vivint-ho junts. Merino va voler tancar la sessió vinculant aquest pensament a Victor Serge, del qual Castillo també n’ha fet un documental (“Victor Serge, l’insurgé”, 2012).  Merino en va recomanar fervorosament Memoires d’un révolutionnaire, 1901-1941 (1951), on hi palpita la idea que mai s’ha de perdre l’esperança: «de derrota en derrota fins a la victòria final».

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s