Càpsula VI: «Allò monstruós»

Moltes vegades, de forma gairebé inconscient, ens trobem entenent la nostra realitat com si es tractés d’un procés lineal i perenne que ens mena a un estadi final redemptor i definitiu. Tanmateix, experiències com la pandèmia del Coronavirus ens recorden que, d’una banda, no podem controlar de forma completa la nostra existència –especialment, a partir de constructes artificials bells, purs o perfectes– i, de l’altra, que la convivència amb tot «allò monstruós» no només és ineludible sinó que és, fins i tot, desitjable: només acceptant la seva existència i tractant d’entendre-la i de conviure-hi, podrem construir societats sòlides. 

Dijous 15 d’octubre: «Allò monstruós a l’art». Ponent: Andrea Guerra, historiadora de l’Art.

La normalitat i l’anormalitat sempre han coexistit. La convivència i fascinació de l’individu per «allò monstruós» ha estat motiu de representacions artístiques durant tota la història de l’art. Per tal d’estudiar-les, plantejarem un recorregut a partir de tres fets historicoartístics fonamentals: miniatures i capitells a l’edat mitjana; la pintura més tardana de Goya; i la fotografia de Diane Arbus.

Dijous 12 de novembre: «Modernisme: el monstre noucentista». Ponència a càrrec de Margarida Casacuberta, professora de Literatura catalana contemporània a la UdG i experta en Modernisme.

Sovint, quan ens referim a moviments culturals com ara el Noucentisme i el Modernisme, oblidem que van ser molt més que formes d’expressió artística: eren també –o sobretot– corrents intel·lectuals a través dels quals es concebia i es tractava d’entendre i fins i tot de transformar la societat. A la Catalunya del tombant del segle XIX al XX, artistes i intel·lectuals van dividir-se, majoritàriament, entre la puresa hel·lènica noucentista i el cru realisme modernista. Entenent les diferències de projecte intel·lectual i polític entre uns i altres podem arribar a entendre, també, part de la realitat políticocultural catalana actual.

Dijous 10 de desembre: «Res més monstruós que l’home». Ponència a càrrec d’Áriel Lago García, membre del professorat d’Estudis Literaris i doctorant en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB.

Fa més de 200 anys, el poeta alemany Hölderlin va traduir l’Antígona de Sòfocles. Una de les particularitats del seu text és l’ús de la paraula Ungeheuer (monstruós, immens) per referir-se a l’home. Aquesta elecció va generar tanta controvèrsia com admiració, ja que va canviar completament el sentit d’un discurs que semblava lloar l’ésser humà pels seus avenços tècnics i la seva capacitat de dominar la natura. En aquesta sessió, examinarem les conseqüències del gest de Hölderlin per pensar –també amb l’ajuda de la traducció d’Antígona d’Anne Carson– què és «allò monstruós» avui en dia.