Escolta l’àudio de la sessió:
El passat dijous 13 de gener va tenir lloc la primera sessió de la Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament», a càrrec del coordinador del cicle, Juan Evaristo Valls Boix. Davant d’un públic de 16 persones –14 assistents virtuals i 2 de presencials–, Valls va impartir la ponència «Prolegòmens per a la fonamentació de la metafísica de la mandra».
El seu discurs va partir de la següent reflexió de Giorgio Agamben a L’ús dels cossos (2014): el problema ontologicopolític fonamental d’avui en dia és la inoperància. Per tractar de superar-lo, va apuntar Valls, cal preguntar-nos per la inacció. Una manera de fer-ho, seria plantejant-se les següents qüestions –encunyades com si fossin el revers dels interessos de la raó de Kant–: 1.«què he deixar de fer?»; 2.«què puc no fer?»; 3.«com puc no fer res?»; i, consegüentment, 4.«què pot no ser l’ésser humà?».
Tal i com queda reflectit, sense anar més lluny, en la mateixa cultura pop –un exemple explícit seria el de la cançó Work bitch!, Britney Spears–, tots els camins porten al treball. En altres paraules: si volem aconseguir la realització de qualsevol dels nostres desitjos, ens cal el treball. Si entenem això, podrem entendre també com la lògica de la productivitat s’ha estès a tots els nivells possibles: el cos, la imatge –que projectem de nosaltres– o les nostres relacions –també les afectives–, s’han convertit en noves esferes de productivitat.
Aquesta idea s’entén millor si ens atenem a les dues concepcions del treball. Mentre que durant el capitalisme fordista vivíem en el que podem anomenar societats de règim disciplinari, en l’actualitat vivim en el que se’n pot dir societats de control. Aprofundint-hi: mentre en la primera hi destacaven la despersonalització del treballador, el tedi i la repetibilitat de les tasques, l’escissió del temps entre el productiu i el d’oci i hi havia una alta ètica del deure –obediència, austeritat–, en la segona se’ns impulsa a ser un mateix, a ser éssers de constant originalitat i creativitat, amb una saturació temporal de l’existència –la obligació de tenir una disponibilitat 24/7– i a ser ésser regits per un imperatiu del plaer –empesos a viure aventures en constant competitivitat, a ser moguts pel desig i per la necessitat d’expressar-nos.
Mentre en les societats disciplinàries la fàbrica i l’obrer n’eren les imatges prototípiques, en la societat del control neoliberal aquestes serien el centre comercial i el client. Un client que ha de ser algú, un agent creatiu: tant pot ser un empresari que adopta actituds artístiques, un treballador autònom que es percep com el seu propi empresari o un esportista disposat a batre’s constantment a si mateix. En definitiva, com hem vist, persones que no es mouen ja per deure sinó pel desig de millora constant, sentint una obligació de ser extraordinari. Aixi com reflexiona el filòsof Peter Sloterdijk, la societat actual funciona excitant constantment el seu cos productiu.
Aquest canvi en el pensament ha comportat canvis en la nostra percepció de l’espai i del temps, va assenyalar Valls. I això passa tant perquè enlloc de limitar el deure hem deslimitat el desig com perquè no ens adonem que estem cansats de tant sobredemandats que estem sempre. Amb tot, doncs, cal preguntar-se d’on treure la força per no fer res, per rendir-nos: podem emancipar-nos a través de la cultura i l’art de la lògica del treball? Podem resignificar la mandra? O, tal com Mark Fisher es preguntava, és més fàcil imaginar la fi del món que la fi de l’autorrealització?
Tot convocant artistes com Chantal Ackerman, Marguerite Duras i l’heterònim Álvaro de Campos i reivindicant els drets de vaga, de descans i de jubilació, Valls va fer una defensa de la mandra i la improductivitat davant d’un sistema que sembla haver-nos deixat sense el vocabulari propi de la llibertat.
Càpsules Vespertines 