(No) tinc feina. Ofecs i desfogaments de la vida intel·lectual

La tercera sessió de la Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament» va tenir lloc el passat 10 de març. Davant d’un públic de 7 persones, n’Albert Jornet Somoza, doctor en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals per la UB, va parlar-nos dels canvis experimentats en el camp intel·lectual entre 2008 i 2018 a l’hora de pensar, escriure i publicar –en altres paraules: una aproximació a la creixent precarietat laboral en aquest camp. Una qüestió que ell ha estudiat a fons, ja que ha estat objecte de la seva tesi doctoral i els resultats de la qual es publicaran properament en forma d’assaig a l’editorial La Oveja Roja.

Jornet va començar explicant el perquè del «no» entre parèntesi del títol de la sessió: al seu parer, la diferència entre tenir treball i no tenir-ne ja no és la mateixa que antigament. Això és degut, per exemple, al fet que tenir treball ja no ens aporta tantes certeses o que les fronteres entre el temps productiu i el d’oci s’han tornat molt més difoses.

Havent fet aquest prolegomen, Jornet va partir de les següents hipòtesis:

  1. El treball intel·lectual es mostra avui com una cruïlla privilegiada en tant que s’hi poden analitzar moltes tensions i contradiccions del món del treball (o post-treball) en el neoliberalisme.
  2. Especificitat contradictòria: l’àmbit cultural és un espai on s’impulsa la crítica a la neoliberalització i precarització del treball i alhora un dels que més assumeix les seves pràctiques, gairebé sense resistència.

Aquestes hipòtesis –i les preguntes que se’n deriven–, han de ser observades, al parer del ponent, tenint en compte que a) el treball intel·lectual és considerat com no-només-un-treball –ja que s’entén com una vocació, una activitat d’autorealització–; i b) que la figura de l’intel·lectual clàssic sempre s’ha venut en tant que esperit-que-guia, i no en tant que obrer-que-necessita-alimentar-se.

Jornet va explicar que els ofecs que pateixen les persones que es volen dedicar a la vida intel·lectual provenen en gran part de la manera com s’organitza el treball en l’era neoliberal –tema tractat en les dues anteriors sessions, també–: societat de control, pèrdua de seguretats laborals, autonomització de la producció, inversió de la relació producció-vida…

En aquest món que César Rendueles ha caracteritzat d’hiperindividualitzat i sociofòbic, hi impera una nova racionalitat o governamentalitat: cadascú és l’empresari de si mateix. Així, l’intel·lectual ha deixat de ser un sacerdot per esdevenir una figura que més aviat es dedica a modelar el comportament dels altres. En paraules de Miguel Morey, l’intel·lectual ja no es dedica tant a pensar sinó a argumentar –a crear un discurs (auto)legitimador que ajudi a assentar el seu status d’intel·lectual. I la seva veu s’ha convertit en un mix que juga en dos plans: en el de la representació –seducció– i en el de l’emprenedoria –enaltiment de l’èxit individual.

Per tal de desfer-se d’aquests ofecs –desfogar-se–, Jornet va proposar dues maneres de fer-hi front. El primer, des de la crítica: antagonitzar contra les semàntiques institucionals, fent front al discurs que vincula la creativitat al discurs neoliberal. O més específicament, combatent: 1. la mercantilització de la cultura i la culturització de l’economia; 2. la psicologització del treball –l’obligació de l’entusiasme i la happycràcia; 3. la imposició de la competitivitat com a principi rector de la vida intel·lectual i de la producció cultural. I, més enllà, entendre que: a) el treballador és un cos; b) aquest cos té dret al dolor.

Assumides aquestes premisses, podrem passar a la segona manera de fer-hi front, la praxis: com fer possible que imperin altres lògiques? 1. Situant la vulnerabilitat i la interdependència al centre dels projectes artístics, culturals i polítics –diluir-ne les fronteres; 2. Redefinint el subjecte: col·lectiu, obert, des-marcat, des-endeutat, des-culpabilitzat; 3. Explorant altres formes de valor no-mercantilitzat; 4. Fent propi el poder de la narració –combatre la inèrcia totalitzadora i repetitiva actual.

Però aquestes maneres de fer-hi front no són pas respostes clauses o conclusives, receptes màgiques, sinó temptatives per ajudar-nos a repensar tant el sistema com a nosaltres mateixes. De combatre críticament i perenne els ofecs de la vida intel·lectual, tractant de tenir sempre en compte qui és que pot fer-ho, on –i des d’on– i quan ho pot fer. Jornet va voler acabar la sessió amb la següent cita de Noelia Pena:

«Tomar la palabra no es pedir el turno de intervención sino abrir un espacio de enunciación nuevo. La violencia del lenguaje consiste en decir lo que aún no está dicho, lo que no existe porque no ha sido aún nombrado. El acto de creación es a la vez un acto de violencia. Tomar la palabra lo es en la medida en que significa hablar en momentos en los que no somos invitados a hablar; significa interrumpir la secuencia que organiza y controla la producción y límites de los discursos. […] Hablaremos en donde no se nos espera.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s