La segona sessió de la Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament» va tenir lloc el passat 10 de febrer. Na Raquel Friera, artista i llicenciada en Econòmiques i Belles Arts, i en Xavier Bassas, filòsof de vocació, traductor i professor d’Estudis francesos a la UB, van ser els ponents de l’acte. Hi van assistir 12 persones –6 de forma presencial i 6 a través de Zoom.
La sessió va partir d’una pregunta base: «com ha canviat la relació que la nostra societat manté amb el temps?». Una pregunta que pot ser resposta d’una manera una mica desencoratjadora: ens hem acostumat a dir que «no tenim temps». Si s’analitza la facilitat amb què ho hem assumit i fet nostre, fa feredat; més encara si, més enllà de l’anàlisi freda o racional, som capaços de percebre l’angoixa que aquest fet ens provoca davant de l’aparent naturalitat amb què ho vivim.
Lligant el discurs amb el de les altres dues sessions del cicle, un dels factors que contribueixen a aquesta vivència del temps és la precarietat en la qual ens hem instal·lat. Una precarietat –causa i alhora efecte– de la instal·lació del working pulse en el nostre imaginari: l’assumpció que hem d’estar productius molt més temps del que abans hi havíem d’estar. Així, no és només que l’ús i el disseny de la tecnologia ens facin estar 24/7 pendents de tot, sinó que la por a perdre’ns coses –la FOMO–, ens ha fet interioritzar la necessitat de ser el més productius possibles, de destacar el màxim possible, de fer com més coses millor. En altres paraules, com recordava la mateixa Raquel Friera: «La vida se ha puesto a trabajar y nos hemos quedado sin vida, sin tiempo.»
Partint d’aquesta anàlisi, Raquel Friera ens va voler presentar –de forma no cronològica– algunes de les seves creacions que tracten aquesta problemàtica. Així, des del primer «Sobre perder el tiempo» (2007), on s’observa una persona perdent el temps durant 8 hores –el temps d’una jornada laboral–, també ens va parlar de «Tiempo libre» (2009), on es reflexiona sobre la divisió entre temps d’oci i temps productiu, i sobre la nostra incapacitat de saber què fer amb el temps lliure que no segueix aquestes pautes –per exemple, si ens toca fer una cua, ens sentim perduts: tenim necessitat que ens guiïn.
A «La Habana-Guáimaro» (2010), Friera captura amb càmera fixa l’estació de bus de la capital cubana durant les 10 hores i els 7 minuts que dura el trajecte en bus des d’allà fins a Guáimaro –entre les moltes coses per les quals s’ha de fer cua a Cuba, hi ha les llistes d’espera per poder agafar trens i autobusos–; a «Maltepe» (2006), l’artista s’interessa pels vaixells homònims que els ciutadans van aconseguir mantenir gràcies a la pressió popular: de fet, les autoritats d’Istanbul els volien retirar per ser massa lents –a l’hora de creuar l’estret del Bòsfor i connectar ambdues parts de la ciutat.
A «4’33’’» (2020) reflexiona sobre el temps i la maternitat jugant amb la peça musical de John Cage –els seus 4’33’’ són només silenci: però, llavors, què passa quan una mare intenta estar en silenci durant 4’33’’? D’altra banda, a «One Year Women’s Performance» (2015-16) pren l’obra «One Year Performance (Time Clock piece)» (1980-1981) de Tehching Hsieh, i tracta d’anar més enllà, recollint la feina invisible de cures i de la llar a la qual fan front les dones –i fent així desbordar el rellotge: la vida no es pot controlar–.
Havent-nos parlat de totes aquestes obres –i havent-ne visualitzat fragments d’algunes–, Friera va voler acabar la seva intervenció amb les següents dues citacions:
«La pobreza de tiempo es característica de la vida de las mujeres en sociedades capitalistas» (Cristina Carrasco)
«Las numerosas personas que se sienten sumamente estresadas por la escasez de tiempo presentan una combinación de características: tienen largas jornadas de trabajo remunerado, tienen responsabilidades familiares y son mujeres» (Judy Wajcman)
Xavier Bassas va prendre aleshores la paraula per parlar-nos de la iniciativa Instituto del Tiempo Suspendido (ITS), un projecte promogut per ell mateix i Raquel Friera. Volent fugir dels formats artístics més tradicionals com ara la instal·lació o la fotografia, van voler crear una entitat artístico-social que treballés sobre el temps reapropiant-se –a través del feminisme, de l’art o de la filosofia– del temps expropiat pel sistema i pel mode de vida occidental.
Així, a la manera d’un Institut –com ara l’Institut Nacional d’Estadística, o l’Institut de la Dona–, van crear una estructura de format “paraigües” on s’hi poguessin posar moltes coses: dur a terme sessions com aquella en què ens trobàvem en aquell moment (activisme del temps), exposicions i performances, organitzar cicles de cinema, editar manuals de cronodiversitats (veure aquí, per exemple), proposar un taller per aprendre a badallar, fer instal·lacions on els protagonistes siguin rellotges o proposar un taller on aprendre a fer migdiades, entre d’altres infinites (in)activitats que poden contribuir a suspendre el temps naturalizat…
Tot això amb una motivació de fons: preguntar-se de quina manera gestionem el nostre temps. Per fer-ho, el professor i filòsof Xavier Bassas va assenyalar que no hem de preguntar-nos no què és el temps de forma metafísica (o no només així), sinó tractar d’incidir-hi a nivell quotidià –a través de les esmentades activitats– i també a través d’un projecte que sigui indisciplinat.
Arribats a aquest punt, Bassas va defensar que hem d’aprendre a viure el temps no a partir d’oposicions –no hem d’entendre el temps com un fet de naturalesa binària: vacances (oci) i temps laboral–, sinó obrir-nos a explorar tots els temps possibles que hi ha, d’una manera poètica i artística: viure amatents a la possibilitat de la “cronodiversitat”.
Així mateix, Bassas va parlar-nos de la “crononormativitat”: normes temporals que, com a societat, acceptem i fem nostres, normes que determinen la nostra manera de viure. Per exemple, el fet de ser (im)puntual: la idea de la precisió del temps s’ha fet molt obsessiva i és molt nova.
Per acabar amb la sessió, Friera i Bassas van llegir un text que parodia críticament allò que és suposadament “una vida òptima” segons la crononormativitat. Amb aquest text, van interpel·lar el públic assistent amb un exercici desafiant: enumerant maneres de viure el temps de forma crononormativa i, per tant, fent-nos reflexionar sobre si es consideraven a si mateixes persones cronodelinqüents.
Càpsules Vespertines 