Prolegòmens per a la fonamentació de la metafísica de la mandra

Escolta l’àudio de la sessió:

El passat dijous 13 de gener va tenir lloc la primera sessió de la Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament», a càrrec del coordinador del cicle, Juan Evaristo Valls Boix. Davant d’un públic de 16 persones –14 assistents virtuals i 2 de presencials–, Valls va impartir la ponència «Prolegòmens per a la fonamentació de la metafísica de la mandra».

El seu discurs va partir de la següent reflexió de Giorgio Agamben a L’ús dels cossos (2014): el problema ontologicopolític fonamental d’avui en dia és la inoperància. Per tractar de superar-lo, va apuntar Valls, cal preguntar-nos per la inacció. Una manera de fer-ho, seria plantejant-se les següents qüestions –encunyades com si fossin el revers dels interessos de la raó de Kant–: 1.«què he deixar de fer?»; 2.«què puc no fer?»; 3.«com puc no fer res?»; i, consegüentment, 4.«què pot no ser l’ésser humà?».

Tal i com queda reflectit, sense anar més lluny, en la mateixa cultura pop –un exemple explícit seria el de la cançó Work bitch!, Britney Spears, tots els camins porten al treball. En altres paraules: si volem aconseguir la realització de qualsevol dels nostres desitjos, ens cal el treball. Si entenem això, podrem entendre també com la lògica de la productivitat s’ha estès a tots els nivells possibles: el cos, la imatge –que projectem de nosaltres– o les nostres relacions –també les afectives–, s’han convertit en noves esferes de productivitat.

Aquesta idea s’entén millor si ens atenem a les dues concepcions del treball. Mentre que durant el capitalisme fordista vivíem en el que podem anomenar societats de règim disciplinari, en l’actualitat vivim en el que se’n pot dir societats de control. Aprofundint-hi: mentre en la primera hi destacaven la despersonalització del treballador, el tedi i la repetibilitat de les tasques, l’escissió del temps entre el productiu i el d’oci i hi havia una alta ètica del deure –obediència, austeritat–, en la segona se’ns impulsa a ser un mateix, a ser éssers de constant originalitat i creativitat, amb una saturació temporal de l’existència –la obligació de tenir una disponibilitat 24/7– i a ser ésser regits per un imperatiu del plaer –empesos a viure aventures en constant competitivitat, a ser moguts pel desig i per la necessitat d’expressar-nos.

Mentre en les societats disciplinàries la fàbrica i l’obrer n’eren les imatges prototípiques, en la societat del control neoliberal aquestes serien el centre comercial i el client. Un client que ha de ser algú, un agent creatiu: tant pot ser un empresari que adopta actituds artístiques, un treballador autònom que es percep com el seu propi empresari o un esportista disposat a batre’s constantment a si mateix. En definitiva, com hem vist, persones que no es mouen ja per deure sinó pel desig de millora constant, sentint una obligació de ser extraordinari. Aixi com reflexiona el filòsof Peter Sloterdijk, la societat actual funciona excitant constantment el seu cos productiu.

Aquest canvi en el pensament ha comportat canvis en la nostra percepció de l’espai i del temps, va assenyalar Valls. I això passa tant perquè enlloc de limitar el deure hem deslimitat el desig com perquè no ens adonem que estem cansats de tant sobredemandats que estem sempre. Amb tot, doncs, cal preguntar-se d’on treure la força per no fer res, per rendir-nos: podem emancipar-nos a través de la cultura i l’art de la lògica del treball? Podem resignificar la mandra? O, tal com Mark Fisher es preguntava, és més fàcil imaginar la fi del món que la fi de l’autorrealització?

Tot convocant artistes com Chantal Ackerman, Marguerite Duras i l’heterònim Álvaro de Campos i reivindicant els drets de vaga, de descans i de jubilació, Valls va fer una defensa de la mandra i la improductivitat davant d’un sistema que sembla haver-nos deixat sense el vocabulari propi de la llibertat.

Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament»


Cicle coordinat per Juan Evaristo Valls Boix, amb el suport de NED Ediciones.

Si l‘any 1867 Marx assenyalava a El capital que el treball era una necessitat natural de l’ésser humà, el 1883 el seu gendre Paul Lafargue es va afanyar a vindicar un dret a la mandra. Des de llavors, el treball ha constituït tant la forma de vida com la dominació generalitzada a les societats capitalistes, sense deixar ni tan sols una pausa per preguntar-se si potser l’existència continuava més enllà de la fàbrica. «Faig pel·lícules per ocupar el meu temps», va escriure més tard Marguerite Duras. «Si tingués la força de no fer res, no faria res. Com que no tinc la força de no ocupar-me de res, faig pel·lícules», va sentenciar.

Aquest cicle proposa una aproximació als malestars contemporanis vinculats als imperatius de productivitat i competitivitat a les societats capitalistes i tracta d’explorar maneres de dissidència i formes alternatives d’entendre la vida, l’acció i el temps.

 

Dijous 13 de gener: «No tinc forces. Prolegomen per a una fonamentació de la metafísica de la mandra». Ponent: Juan Evaristo Valls Boix.

Aquesta sessió recorre les temptatives d’artistes i escriptors que han criticat la ideologia de la productivitat i han defensat a ultrança l’ociositat i la mandra com a forma de resistència al govern de les nostres vides. Des de les seves obres, la inacció i la inoperància constitueixen la forma més alta de dissidència, en una cruïlla entre estètica i política que no entén de revolucions, però sí de la felicitat dels temps morts.

Juan Evaristo Valls Boix és professor associat de filosofia contemporània i estètica a la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca Pensament Contemporani Postfundacional. Ha estat investigador en centres com la University of California–Riverside, l’École Normale Supérieure de París i el Søren Kierkegaard Forskningscenteret de la Universitat de Copenhaguen, entre d’altres. Ha publicat l’assaig Giorgio Agamben. Política sense obra (també en castellà, Gedisa, 2020), i durant el 2022 apareixerà el seu llibre Metafísica de la pereza (NED Ediciones).

 

Dijous 10 de febrer: «No tinc temps. De la manca de temps a la cronodiversitat». Ponents: Raquel Friera i Xavier Bassas.

Repassarem els treballs de l’artista Raquel Friera que aborden la pobresa del temps de les dones i ens endinsarem també a l’Instituto del Tiempo Suspendido (ITS). L’ITS és un projecte que combina els mitjans de l’art i el pensament crític: s’ha exposat el 2021 al MUSAC de Lleó i ha col·laborat amb el MACBA al projecte EnResidència, amb què han publicat Aprendre el temps. Manual sobre cronodiversitat.

Més info: www.institutodeltiemposuspendido.es

Raquel Friera és llicenciada en Econòmiques i Belles Arts. Els projectes artístics denuncien els diversos dispositius de control social: els centres d’internament d’estrangers, les identitats racials o religioses, la moral econòmica, entre d’altres. El pensament feminista l’ha acompanyat cada cop més en els seus treballs i l’ha ajudat, finalment, a sintetitzar el qüestionament del temps com a dispositiu essencial de la producció de subjectivitat a les nostres societats. Més info: www.raquelfriera.net

Xavier Bassas treballa com a professor d’Estudis francesos a la Universitat de Barcelona, ​​també com a traductor del pensament francès i és filòsof de vocació. Recentment, ha publicat dos llibres: Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat (també en castellà, Gedisa, 2018) i un diàleg amb el mateix Jacques Rancière titulat El litigio de las palabras. Diálogo sobre la política del lenguaje (NED, 2019, també en francès a La Fabrique, 2021).

 

Dijous 10 de març: «No tinc feina. Ofecs i desfogaments de la vida intel·lectual». Ponent: Albert Jornet.

En aquesta sessió abordarem l’especificitat del treball cultural com, alhora, punta de llança i experimentació de les formes de precarització del paradigma de l’ocupació i possibilitat de resistència, amb l’ajuda de textos de diversos autors com Remedios Zafra, Jorge Moruno, Javier López Alós o César Rendueles.

Albert Jornet Somoza (Barcelona, ​​1983) és doctor en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals per la Universitat de Barcelona (2020). Es va especialitzar en l’assagisme filosòfic i literari espanyol de l’última dècada, amb una atenció especial a les expressions de la precarietat i la vulnerabilitat derivades de la crisi financera de 2008, així com a la reconfiguració de la funció intel·lectual a l’espai públic. Ha ensenyat literatura o realitzat investigació acadèmica a la Universitat Pompeu Fabra, Università di Pisa, Columbia University, Reed College, University of Pennsylvania i, actualment, a la Universitat Oberta de Catalunya. Prepara la publicació del llibre Contra la impotencia intelectual. Voces para un pensar vulnerable (2022).

 

Sessions de 19 a 20:30h.

Format telemàtic (Zoom) i presencial (Casa Orlandai).

Preu entrada a cada sessió: 3€.

Inscripcions al web de la Casa Orlandai.

El país de les penúltimes coses. Els finals de l’home i de la història

Escolta l’àudio de la sessió:

El professor de Filosofia Contemporània i Teoria de l’Art a la UB Juan Evaristo Valls Boix va ser l’encarregat d’encetar la Càpsula VIII: «Finals, principis i continuïtats» amb una ponència al voltant de la idea de «fi»: «El país de les penúltimes coses. Els finals de l’home i de la història».

Per desenvolupar la seva tesi al voltant de la idea de «fi», el ponent va remarcar que aquesta calia entendre’s en relació als conceptes d’«història» i de «temps»: per pensar sobre la «fi», ho hem de fer tot entenent el temps com un límit, un pensament o una forma de la història –un temps històric concret on alguna cosa té lloc o es desenvolupa–. A més, va prosseguir, cal recordar que la «fi» engloba tant l’accepció de «culminació» i «acompliment» com la de «termini» i «acabament».

Havent fet aquests aclariments, la ponència d’«El país de les penúltimes coses» –un títol que és una picada d’ullet al llibre de Siegfried Kracauer History, The Last Things Before the Last (1969)–, va ser dividida en tres parts. En la primera, «Utopia», es va remarcar la concepció de la «fi» com una figura espacial ubicada en el no-lloc –la «fi» de la història és la seva pròpia meta–. En la segona, «El temps sense fi», Valls va narrar les conseqüències de l’esgotament d’aquesta idea de «fi» en tant que utopia i progrés indefinit –la «finalitat» va esvaint-se i queda només la lògica de funcionament capitalista: l’home és una peça d’un engranatge que segueix funcionant sense més objectiu que la pervivència del sistema i l’acceleració dels esdeveniments–. En la darrera, «The Last Things Before the Last», va fer una defensa d’allò que Giorgio Agamben va denominar «el temps que resta»: un espai en què no ens preguntem com serà el final de la història, sinó que ens permet contemplar la vida sense avaluar-ne obres ni mesura –un espai no-productiu–.

1. Utopia

Per entendre millor la idea de «final de la història» com a meta on arribar –una utopia–, Valls va exposar-ne els precedents. Tal com havia evocat Raül Garrigasait en l’anterior sessió, el ponent va explicar-nos la concepció cíclica del temps prèvia a la Modernitat: l’home entén la seva existència a partir d’un temps cíclic, un cercle que es renova any rere any, marcat per la natura i a partir d’unes etapes que es justifiquen les unes a les altres –com així la tardor i l’hivern són justificats per l’existència de la primavera i l’estiu al mite grec de Demèter i Persèfone–.

Ara bé, l’existència humana en si mateixa no és del tot cíclica: tal com explica Guy Debord a La societat de l’espectacle (1967), l’home és un passatger que passar per diferents etapes sense repetició, que segueix un camí lineal fins arribar a una «estació final»: la del càstig sense fi o la del cel.

En començar la Modernitat, aquesta concepció cristiana del temps breument descrita per Debord es secularitza: no és ja el temps un passatge a l’eternitat, sinò que la història comença mesurar-se en tant que l’home representi un projecte emancipador: l’home ha d’arribar a un estadi utòpic en el qual conquereixi la llibertat i s’emancipi de la Natura –a través de la ciència moderna– i de la religió i les tradicions –que cultivi l’esperit crític gràcies a la filosofia i a les lletres–. Així, el temps passa a medir-se en tant que «progrés» fins arribar a la plenitud de l’home. Valls va presentar-nos aquesta visió a partir de tres «finals de la història» ben coneguts:

  • Immanuel Kant i la «pau perpètua» (finals s. XVIII): una idea de progrés basat en la construcció de comunitats cada cop més perfectes gràcies a la constant millora en termes ètics i polítics fins arribar a «la pau perpètua». Si bé es tracta d’un ideal inassolible, la pau perpètua és una idea reguladora que orienta el progrés dels homes en el seu camí cap al «regne de les fis».
  • Georg Wilhelm Friedrich Hegel i l’autorealització de l’Esperit (mitjans s. XIX): en una proposta semblant a la anterior, Hegel confia en un procés de desenvolupament de l’esperit de l’home cap a estadis cada cop més lliures i igualitaris. Com més ens apropem al saber humà –conscient i autonconscient–, més es realitzarà l’esperit. A diferència de Kant, Hegel el creu abastable.
  • Karl Marx i la societat sense classes (mitjans s. XIX): la burgesia és una classe social revolucionària dedicada a la producció de mercaderies i a la venda d’excedències. Per por de veure compromesos els seus privilegis –i poder seguir produint excedència–, s’ha tornat conservadora i esclavitza la classe treballadora i manté la propietat privada, renunciant a fer un cop més la revolució. Per Marx, manca aquesta última revolució: la que hauria d’abolir la propietat privada i establir una societat sense classes. És el proletariat el subjecte destinat a dur-la a terme, qui portarà la pau i la llibertat a través de la igualtat material.

En les tres propostes, va concloure el ponent, els seus ideals són mesurats en promeses i amb una esperança del temps –si es fa A, avançarem cap a B: «caminem cap a la utopia»–. O el que és el mateix: el temps es mesura en tant que ens apropem a la pau perpètua, l’Esperit absolut o la societat sense classes.

2. El temps sense fi

Les visions utopistes mai arriben a acomplir-se i totes les accions es valoren segons el què s’ha de complir, cosa que genera una lògica perversa: no vivim el temps de la nostra vida sinó envers el nostre futur –mesurem la nostra vida segons el que volem que acabi passant–. I és que, com així retrata Milan Kundera a La broma (1967), aquestes lògiques semblen abocar les nostres vides a ser posades al servei d’una «causa», un projecte sense el qual la nostra pròpia vida no tindria sentit.

Així, aquesta lògica burgesa del progrés indefinit supeditat a una finalitat va esvaint-se, i deixa pas a un «temps sense fi», el qual només conserva la lògica de funcionament anterior: l’home passa a ser una peça d’un engranatge que funciona només per a generar més i més riquesa.

L’individu passa a viure en un temps pseudocíclic: té predisposició a fer de la fàbrica i la repetició dels seus cicles l’estructura mateixa de la seua vida –duent a l’extrem l’estil de vida «Métro-Boulot-Dodo»– al mateix temps que veu com el capitalisme conquereix cada cop més els espais privats. Una lògica que converteix l’emancipació de la natura en un malson: aquesta és a costa de no respectar els propis bioritmes, les hores de descans ni les de son –consum compulsiu de les noves xarxes socials, la ingesta de drogues per millorar el rendiment laboral,…–. 

Aquesta lògica social és la que el filòsof francès Guy Debord retrata a La societat de l’espectacle: la vida individual encara no té història –ja que és en mans dels herois, polítics o homes que arriben a la Lluna presents a la imatgeria mediàtica– i els individus es veuen relegats a viure en una temporalitat artificial –fitxar cada dia, de dilluns en dilluns–, en un temps de paràlisi on la relació amb la història i la política només es duu a terme com a espectacle, sense cap opció ja de participar-hi al seu desenvolupament.

Així, tal com recull Hartmut Rosa, es produeix una acceleració de la concepció històrica capitalista, fruit de la desordenació del temps –ara pseudocíclic– i el desenvolupament de la societat de l’espectacle. O, en altres paraules, les etapes històriques es cremen cada cop més ràpid –com també més ràpid es cremen les etapes vitals: per exemple, la infantesa– ja que el temps no es mesura sota cap ideal sinó per la pròpia acceleració que crea l’actualitat insistent: allò que passa ara, el bombardeig de l’última hora. Aquesta excitació constant de les societats contemporànies, marcades per una constant expansió de serveis que manté activa i excitada a la població per garantir la seua òptima productivitat, implica altra idea de temps, que Jonathan Crary ha anomenat «la temporalitat 24/7»: la plena colonització de la vida per la lògica capitalista, un temps absolutament present, sense cicle ni final, que exigeix la perfecta i completa disponibilitat de l’ésser humà com a treballador.

Tot això ens aboca al que Mark Fisher recull a «The Privatization of Stress» (2011): la ubiqüitat del ciberespai ens provoca addició, ens hackeja la líbido. És a dir, se’ns imposa la necessitat de la constant novetat com a ritme de les nostres vides al mateix temps que la història perd el seu propi límit. Com a resultat, va defensar Valls, n’acabem extraient una vida individual –que és «l’única cosa que val la pena»– sense història: la vida és el nostre Currículum; vivim una vida sense temps i la única temporalitat que sembla importar és la productiva. Fins i tot els treballadors ja no poden pensar en la utopia, perquè l’han realitzada sinistrament com a ubiqüitat del temps productiu.

3. The Last Things Before the Last

Com a resposta a tots aquests processos, Valls va mostrar-nos, a mode il·lustratiu, el passeig que Jeanne Moreau protagonitza a La notte (1961), del director italià Michelangelo Antonioni. Durant el passeig als marges de la ciutat, veiem fragments de la vida individual perduda per la història: el rellotge aturat i la infància –el temps sense mesura–, la ruïna –la resta de la història: allò que queda enrere però que no ha desaparegut–.

Mitjançant aquesta imatgeria, el ponent va presentar-nos i defensar el concepte d’«el temps que resta», de Giorgio Agamben: un espai en què no ens preguntem com serà el final de la història, sinó que ens permet contemplar la vida sense avaluar-ne obres ni mesura –un espai no-productiu–.

Sense voler entendre quan arribarà la fi de la història –vivint en un espai de l’encara-no, sense messies (i sense la necessitat que n’apareguin)– podrem viure en «el país de les penúltimes coses»: un espai únicament contemporani, on no ens alienem i on l’individu, enlloc de viure el temps que li resta com si fos una carrera cap a l’emancipació, seguís un camí diví o acomplís una missió històrica, visqui sense sotmetre’s a cap causa, amb l’única preocupació de contemplar-se a si mateix –allunyar-se en la mesura del possible de la «competència» i del «fer coses» i apropar-se a la «incompetència» i al «no fer res»–.

En conclusió, deixar enrere el temps cíclic dels mites i el pseudocíclic –que ens fa adaptar la nostra vida als requisits de la jornada laboral–: reivindicar –com així ho fa Benjamin Fondane a El lunes existencial y el domingo de la filosofía (1945) que la nostra vida sigui cada dia diumenge, en la mesura del possible: allunyar-nos de l’obra i de la mesura i tractar que l’únic temps que es repeteixi en la nostra vida sigui el no-productiu.

Intervencions del públic

Arribats a aquest punt, algunes de les 7 persones assistents a la sessió van participar del debat. En una d’aquestes intervencions, es va assenyalar la relació entre el temps lineal i el patriarcat, tesi reafirmada per Valls. És més, va dir, tal i com teòriques com Carla Lonzi a Escupamos sobre Hegel (1970) han defensat, cal pensar que són personatges com els de Jeanne Moreau a La notte –que s’insereixen en la història sense haver estat programats– els que ens fan avançar d’una forma no prevista ni previsible anteriorment. És el que s’ha anomenat «el subjecte imprevist».

I, mentre una intervenció sobre l’acceleració del món actual i la lògica del guany perpetu va dur a Valls a recordar la pel·lícula La soledat del corredor de fons (1962), en una altra es van comentar els temors que certes dinàmiques contemporanis creen en ser, alhora, meravelloses i destructives –degut a la falta d’ideals–. A aquesta darrera pregunta, el ponent respongué dues coses: d’una banda, va recordar que sempre hi ha fets inabastables i incontrolables que ens condicionaran –podríem dir que, d’alguna manera, la vida ja no és a les nostres mans–; i, de l’altra, que comentaris com el de Francis Fukuyama que s’ha arribat al final de la història, són problemàtics: dir que s‘ha arribat a un lloc ens treu els ideals –en tant que ens fan perdre esperit crític i ens creen desafecció– i ens fan perdre, també, el temps que resta.

Càpsula VIII: «Finals, principis i continuïtats»

Si bé la major part de la nostra vida és atravessada per continuïtats que acaben establint-nos rutines i experiències monòtones, ja sigui per la seva qualitat dramàtica o il·lusionadora, sovint acabem atribuint més valor i rellevància als moments de canvi: els finals i els principis. En un moment social complicat, ple d’anhels de futurs ara inabastables, de retrobaments impossibles i de finals dolorosos, estudiarem –de forma més o menys anàloga– aquestes situacions i quin valor els hi atribuïm.

Dijous 15 d’abril: «El país de les penúltimes coses. Els finals de l’home i de la història». Ponent: Juan Evaristo Valls Boix, professor de Filosofia Contemporània i Teoria de l’Art a la UB.

Ja han passat més de trenta anys des que Francis Fukuyama va anunciar, tot invocant Hegel, «la fi de la història». En aquesta sessió explorarem les valoracions que Giorgio Agamben (a Il tempo che resta) i Jacques Derrida (a Spectres de Marx) van fer sobre aquesta afirmació per encetar una reflexió sobre la temporalitat i les formes de límit amb què tracten d’ordenar-se la història i el temps. Des d’aquesta perspectiva, valorarem els conceptes «temps que resta» d’Agamben i «messianisme sense messies» de Derrida per mirar d’entendre alguns elements estructurals de la forma d’experiència contemporània.

Dijous 20 de maig: «Per què tornem als clàssics?». Ponent: Pau Gilabert Barberà, professor jubilat de Tradició Clàssica i Filologia Grega a la UB.

Al llarg de la història cultural europea ha estat recorrent que, en moments de crisi o de renovació, les figures intel·lectuals del moment hagin apostat per buscar inspiració i bastir els seus projectes a partir de les tradicions grega i llatina. Què els ha mogut a fer-ho? Quins beneficis en traiem? Com i per què la nostra societat troba en aquesta tradició el seu fonament?

Dijous 10 de juny: «Individu, continuïtat i vida en les tradicions de pensament asiàtiques». Ponent: Raquel Bouso Garcia, doctora en Humanitats i professora de Pensament i Religions d’Àsia a la UPF.

Les diferents tradicions de pensament asiàtiques, poc conegudes a casa nostra, són sovint percebudes com una de sola. Aquest error acostuma a ser fruit de l’observació d’una sèrie de trets compartits en contraposició a les tradicions de pensament occidentals. Un d’aquests casos té lloc a l’hora de pensar la vida com una continuïtat, sense principi ni fi, i en entendre-hi l’individu com una entitat canviant dins aquest procés. En aquesta sessió ens aproparem en especial a les tradicions índiques i xineses, no des de la seva vessant espiritual –com més sovint ens arriben– sinó des de la història del pensament.