Prolegòmens per a la fonamentació de la metafísica de la mandra

Escolta l’àudio de la sessió:

El passat dijous 13 de gener va tenir lloc la primera sessió de la Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament», a càrrec del coordinador del cicle, Juan Evaristo Valls Boix. Davant d’un públic de 16 persones –14 assistents virtuals i 2 de presencials–, Valls va impartir la ponència «Prolegòmens per a la fonamentació de la metafísica de la mandra».

El seu discurs va partir de la següent reflexió de Giorgio Agamben a L’ús dels cossos (2014): el problema ontologicopolític fonamental d’avui en dia és la inoperància. Per tractar de superar-lo, va apuntar Valls, cal preguntar-nos per la inacció. Una manera de fer-ho, seria plantejant-se les següents qüestions –encunyades com si fossin el revers dels interessos de la raó de Kant–: 1.«què he deixar de fer?»; 2.«què puc no fer?»; 3.«com puc no fer res?»; i, consegüentment, 4.«què pot no ser l’ésser humà?».

Tal i com queda reflectit, sense anar més lluny, en la mateixa cultura pop –un exemple explícit seria el de la cançó Work bitch!, Britney Spears, tots els camins porten al treball. En altres paraules: si volem aconseguir la realització de qualsevol dels nostres desitjos, ens cal el treball. Si entenem això, podrem entendre també com la lògica de la productivitat s’ha estès a tots els nivells possibles: el cos, la imatge –que projectem de nosaltres– o les nostres relacions –també les afectives–, s’han convertit en noves esferes de productivitat.

Aquesta idea s’entén millor si ens atenem a les dues concepcions del treball. Mentre que durant el capitalisme fordista vivíem en el que podem anomenar societats de règim disciplinari, en l’actualitat vivim en el que se’n pot dir societats de control. Aprofundint-hi: mentre en la primera hi destacaven la despersonalització del treballador, el tedi i la repetibilitat de les tasques, l’escissió del temps entre el productiu i el d’oci i hi havia una alta ètica del deure –obediència, austeritat–, en la segona se’ns impulsa a ser un mateix, a ser éssers de constant originalitat i creativitat, amb una saturació temporal de l’existència –la obligació de tenir una disponibilitat 24/7– i a ser ésser regits per un imperatiu del plaer –empesos a viure aventures en constant competitivitat, a ser moguts pel desig i per la necessitat d’expressar-nos.

Mentre en les societats disciplinàries la fàbrica i l’obrer n’eren les imatges prototípiques, en la societat del control neoliberal aquestes serien el centre comercial i el client. Un client que ha de ser algú, un agent creatiu: tant pot ser un empresari que adopta actituds artístiques, un treballador autònom que es percep com el seu propi empresari o un esportista disposat a batre’s constantment a si mateix. En definitiva, com hem vist, persones que no es mouen ja per deure sinó pel desig de millora constant, sentint una obligació de ser extraordinari. Aixi com reflexiona el filòsof Peter Sloterdijk, la societat actual funciona excitant constantment el seu cos productiu.

Aquest canvi en el pensament ha comportat canvis en la nostra percepció de l’espai i del temps, va assenyalar Valls. I això passa tant perquè enlloc de limitar el deure hem deslimitat el desig com perquè no ens adonem que estem cansats de tant sobredemandats que estem sempre. Amb tot, doncs, cal preguntar-se d’on treure la força per no fer res, per rendir-nos: podem emancipar-nos a través de la cultura i l’art de la lògica del treball? Podem resignificar la mandra? O, tal com Mark Fisher es preguntava, és més fàcil imaginar la fi del món que la fi de l’autorrealització?

Tot convocant artistes com Chantal Ackerman, Marguerite Duras i l’heterònim Álvaro de Campos i reivindicant els drets de vaga, de descans i de jubilació, Valls va fer una defensa de la mandra i la improductivitat davant d’un sistema que sembla haver-nos deixat sense el vocabulari propi de la llibertat.

Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament»


Cicle coordinat per Juan Evaristo Valls Boix, amb el suport de NED Ediciones.

Si l‘any 1867 Marx assenyalava a El capital que el treball era una necessitat natural de l’ésser humà, el 1883 el seu gendre Paul Lafargue es va afanyar a vindicar un dret a la mandra. Des de llavors, el treball ha constituït tant la forma de vida com la dominació generalitzada a les societats capitalistes, sense deixar ni tan sols una pausa per preguntar-se si potser l’existència continuava més enllà de la fàbrica. «Faig pel·lícules per ocupar el meu temps», va escriure més tard Marguerite Duras. «Si tingués la força de no fer res, no faria res. Com que no tinc la força de no ocupar-me de res, faig pel·lícules», va sentenciar.

Aquest cicle proposa una aproximació als malestars contemporanis vinculats als imperatius de productivitat i competitivitat a les societats capitalistes i tracta d’explorar maneres de dissidència i formes alternatives d’entendre la vida, l’acció i el temps.

 

Dijous 13 de gener: «No tinc forces. Prolegomen per a una fonamentació de la metafísica de la mandra». Ponent: Juan Evaristo Valls Boix.

Aquesta sessió recorre les temptatives d’artistes i escriptors que han criticat la ideologia de la productivitat i han defensat a ultrança l’ociositat i la mandra com a forma de resistència al govern de les nostres vides. Des de les seves obres, la inacció i la inoperància constitueixen la forma més alta de dissidència, en una cruïlla entre estètica i política que no entén de revolucions, però sí de la felicitat dels temps morts.

Juan Evaristo Valls Boix és professor associat de filosofia contemporània i estètica a la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca Pensament Contemporani Postfundacional. Ha estat investigador en centres com la University of California–Riverside, l’École Normale Supérieure de París i el Søren Kierkegaard Forskningscenteret de la Universitat de Copenhaguen, entre d’altres. Ha publicat l’assaig Giorgio Agamben. Política sense obra (també en castellà, Gedisa, 2020), i durant el 2022 apareixerà el seu llibre Metafísica de la pereza (NED Ediciones).

 

Dijous 10 de febrer: «No tinc temps. De la manca de temps a la cronodiversitat». Ponents: Raquel Friera i Xavier Bassas.

Repassarem els treballs de l’artista Raquel Friera que aborden la pobresa del temps de les dones i ens endinsarem també a l’Instituto del Tiempo Suspendido (ITS). L’ITS és un projecte que combina els mitjans de l’art i el pensament crític: s’ha exposat el 2021 al MUSAC de Lleó i ha col·laborat amb el MACBA al projecte EnResidència, amb què han publicat Aprendre el temps. Manual sobre cronodiversitat.

Més info: www.institutodeltiemposuspendido.es

Raquel Friera és llicenciada en Econòmiques i Belles Arts. Els projectes artístics denuncien els diversos dispositius de control social: els centres d’internament d’estrangers, les identitats racials o religioses, la moral econòmica, entre d’altres. El pensament feminista l’ha acompanyat cada cop més en els seus treballs i l’ha ajudat, finalment, a sintetitzar el qüestionament del temps com a dispositiu essencial de la producció de subjectivitat a les nostres societats. Més info: www.raquelfriera.net

Xavier Bassas treballa com a professor d’Estudis francesos a la Universitat de Barcelona, ​​també com a traductor del pensament francès i és filòsof de vocació. Recentment, ha publicat dos llibres: Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat (també en castellà, Gedisa, 2018) i un diàleg amb el mateix Jacques Rancière titulat El litigio de las palabras. Diálogo sobre la política del lenguaje (NED, 2019, també en francès a La Fabrique, 2021).

 

Dijous 10 de març: «No tinc feina. Ofecs i desfogaments de la vida intel·lectual». Ponent: Albert Jornet.

En aquesta sessió abordarem l’especificitat del treball cultural com, alhora, punta de llança i experimentació de les formes de precarització del paradigma de l’ocupació i possibilitat de resistència, amb l’ajuda de textos de diversos autors com Remedios Zafra, Jorge Moruno, Javier López Alós o César Rendueles.

Albert Jornet Somoza (Barcelona, ​​1983) és doctor en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals per la Universitat de Barcelona (2020). Es va especialitzar en l’assagisme filosòfic i literari espanyol de l’última dècada, amb una atenció especial a les expressions de la precarietat i la vulnerabilitat derivades de la crisi financera de 2008, així com a la reconfiguració de la funció intel·lectual a l’espai públic. Ha ensenyat literatura o realitzat investigació acadèmica a la Universitat Pompeu Fabra, Università di Pisa, Columbia University, Reed College, University of Pennsylvania i, actualment, a la Universitat Oberta de Catalunya. Prepara la publicació del llibre Contra la impotencia intelectual. Voces para un pensar vulnerable (2022).

 

Sessions de 19 a 20:30h.

Format telemàtic (Zoom) i presencial (Casa Orlandai).

Preu entrada a cada sessió: 3€.

Inscripcions al web de la Casa Orlandai.