Càpsula VI: «Allò monstruós»
Moltes vegades, de forma gairebé inconscient, ens trobem entenent la nostra realitat com si es tractés d’un procés lineal i perenne que ens mena a un estadi final redemptor i definitiu. Tanmateix, experiències com la pandèmia del Coronavirus ens recorden que, d’una banda, no podem controlar de forma completa la nostra existència –especialment, a partir de constructes artificials bells, purs o perfectes– i, de l’altra, que la convivència amb tot «allò monstruós» no només és ineludible sinó que és, fins i tot, desitjable: només acceptant la seva existència i tractant d’entendre-la i de conviure-hi, podrem construir societats sòlides.
Dijous 15 d’octubre: «Allò monstruós a l’art». Ponent: Andrea Guerra, historiadora de l’Art.
La normalitat i l’anormalitat sempre han coexistit. La convivència i fascinació de l’individu per «allò monstruós» ha estat motiu de representacions artístiques durant tota la història de l’art. Per tal d’estudiar-les, plantejarem un recorregut a partir de tres fets historicoartístics fonamentals: miniatures i capitells a l’edat mitjana; la pintura més tardana de Goya; i la fotografia de Diane Arbus.
Dijous 12 de novembre: «Modernisme: el monstre noucentista». Ponència a càrrec de Margarida Casacuberta, professora de Literatura catalana contemporània a la UdG i experta en Modernisme.
Sovint, quan ens referim a moviments culturals com ara el Noucentisme i el Modernisme, oblidem que van ser molt més que formes d’expressió artística: eren també –o sobretot– corrents intel·lectuals a través dels quals es concebia i es tractava d’entendre i fins i tot de transformar la societat. A la Catalunya del tombant del segle XIX al XX, artistes i intel·lectuals van dividir-se, majoritàriament, entre la puresa hel·lènica noucentista i el cru realisme modernista. Entenent les diferències de projecte intel·lectual i polític entre uns i altres podem arribar a entendre, també, part de la realitat políticocultural catalana actual.
Dijous 10 de desembre: «Res més monstruós que l’home». Ponència a càrrec d’Áriel Lago García, professora d’Estudis Literaris i doctorant en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB.
Fa més de 200 anys, el poeta alemany Hölderlin va traduir l’Antígona de Sòfocles. Una de les particularitats del seu text és l’ús de la paraula Ungeheuer (monstruós, immens) per referir-se a l’home. Aquesta elecció va generar tanta controvèrsia com admiració, ja que va canviar completament el sentit d’un discurs que semblava lloar l’ésser humà pels seus avenços tècnics i la seva capacitat de dominar la natura. En aquesta sessió, examinarem les conseqüències del gest de Hölderlin per pensar –també amb l’ajuda de la traducció d’Antígona d’Anne Carson– què és «allò monstruós» avui en dia.
— — —
Càpsula V: «La confiança»
La confiança és un dels elements clau de qualsevol relació humana, tant a nivell públic com a nivell privat o íntim. Sense ella, tot tipus de projecte està condemnat al fracàs o, en el millor dels casos, a la mediocritat. Sense acords i projectes comuns, les societats només poden ser miratges; sense confiança entre els seus membres, no s’abandona mai del tot l’alteritat. Enfront del coaching i dels likes, plantegem la construcció d’espais personals i íntims, públics i comuns, basats en la confiança.
Dimarts 19 de maig: «No ho diguis a gairebé ningú». Ponent: Eloy Fernández Porta, Doctor en Humanitats per la UPF i autor d’En la confidencia (Anagrama).
Poques coses uneixen més les persones que haver compartit experiències íntimes; sobretot, si aquestes han tingut lloc en espais de confiança. És en aquests on sorgeix la possibilitat de la confidència: els secrets, les confessions, els xiuxiuejos, els rumors… L’existència d’aquests espais de «confiança íntima» constitueix un gran alleujament… i un risc monumental!
Dijous 28 de maig: «La confiança pública». Ponent: Daniel Gamper, professor de Filosofia Política a la UAB.
Seguint la línia del seu assaig Las mejores palabras (Anagrama), el filòsof Daniel Gamper ens parlarà de la «confiança pública»: la necessitat de parlar el mateix idioma, de tenir creences –i paraules– compartides i acords comuns. Sense aquest tipus de consensos públics, paraules tan radicalment democràtiques com «justícia», «llibertat», «igualtat» o la mateixa «democràcia» acaben tenint un significat buit o contrari a aquell que tenien inicialment.
Dijous 11 de juny: «Traïció, confiança i ficció». Ponent: Laro del Río Castañeda, màster en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB i professor de Narrativa Audiovisual a la Universitat d’Oviedo.
Les relacions que s’estableixen entre els lectors i els espectadors amb les obres de ficció es basen, també, en la confiança. En aquesta sessió explorarem les particularitats de la confiança en la ficció i s’indagarà en la següent hipòtesi: la traïció, el desencant i la ruptura d’expectatives –si més no, en aquest context– no han de comportar necessàriament una pèrdua de sentit.
— — —
Càpsula IV: «Comunitats»
Què conforma una comunitat? Havent deixat enrere una anterior divisió més bàsica –basada en autoidentificacions al voltant de la família, del barri/poble/ciutat i de la religió–, als darrers segles han aparegut noves formes d’autoidentificar-se: per exemple, les nacions, les ideologies polítiques, les identitats i les orientacions sexuals, l’activisme social o, fins i tot, els clubs esportius. En aquest cicle analitzarem les conseqüències d’aquest canvi a través del cinema, del teatre i de la filosofia.
Dijous 16 de gener: «Aún estamos vivos: lluita, justícia social i dignitat humana». Ponència a càrrec d’Imma Merino, periodista i crítica de cinema.
A Aún estamos vivos la documentalista xilena Carmen Castillo va explorar el pensament del filòsof Daniel Bensaïd, mort l’any 2010, associant-lo als moviments de lluita i resistència política a l’actual món globalitzat. En aquest documental, l’autora ens parla de comunitats –sobretot indígenes– que es resisteixen a ser privades dels seus recursos naturals, explora en què consisteix el compromís polític en l’actualitat i es pregunta si és possible canviar el rumb del món.
Dijous 13 de febrer: «Les comunitats del teatre». Ponència a càrrec de Martí Gallén Muñoz, graduat en Cinematografia per l’ESCAC i dramaturg.
Parlar de teatre és parlar de comunitats. No només perquè els textos dramatúrgics ens remeten a les realitats socials i històriques del moment en què van ser escrits, sinó sobretot perquè tota peça teatral és, en el fons, un estudi de les relacions humanes: de les comunitats i dels individus que en formen part. En aquesta sessió farem un repàs a la història del teatre; o el que és el mateix, estudiarem la relació entre comunitat i teatre al llarg de la història.
Dijous 12 de març: «Viure junts sense tenir res en comú. Polítiques de la comunitat a la filosofia contemporània». Juan Evaristo Valls Boix, professor de Filosofia Contemporània i Teoria de l’Art a la UB.
La vida en comú, i amb ella la idea de «comunitat», han estat clàssicament la preocupació central de la filosofia política. Si durant l’Edat Mitjana era Déu el fonament de la política, i es concebia tota societat com a comunitat de creients, la Modernitat tractarà de sustentar la comunitat política en valors ètics universals com ara la dignitat, la igualtat i la justícia. No obstant, les experiències contemporànies de colonialisme, racisme i sexisme ens han mostrat que qualsevol valor, fins i tot els suposadament neutres i universals, implica una exclusió i una marginació. La filosofia del s. XX i XXI, doncs, afronta el repte polític de pensar una comunitat constituïda per aquells que no tenen res en comú: una forma de comunitat radicalment oberta a l’altre.
En aquesta sessió analitzarem les contradiccions de la vida en comú, i ens preguntarem si avui dia és encara possible viure en comunitat i, sobretot, si és quelcom desitjable.
Càpsules Vespertines 