La confiança pública

Dijous 28 de maig vam comptar amb la visita d’en Daniel Gamper, professor de Filosofia Política a la UAB i autor de l’assaig Las mejores palabras (Premi Anagrama de Ensayo 2019). Emmarcada dins la Càpsula V: «La confiança», la seva ponència va centrar-se en la dimensió pública d’aquesta, és a dir, en la seva profunditat vertebradora de relacions comunitàries, entre membres d’una mateixa realitat o grup polítics.

A mode de preludi, Gamper va citar el refranyer popular català: «La confiança fa fàstic». Aquesta expressió, lletja i intraduïble a una altra llengua, ens ajuda a entendre què és el que volem dir quan diem que «fem confiança» a algú. Al seu parer, el refrany designa el fet que no és fàcil mesurar la distància que ens separa dels altres, la qual cosa fa que ens permetem tractar de forma més grollera i sense miraments a aquelles persones que més coneixem.

D’aquest exercici hermenèutic, el ponent va extreure’n que la confiança implica alguna forma de proximitat afectiva –en el tracte, en la manera de veure el món, en les aficions, en les adhesions– entre els qui la tenen; és a dir: que entre ells hi ha alguna cosa en comú. I aquesta cosa en comú és el que ens permet comunicar-nos d’una determinada manera, tot creant un propi llenguatge –que no cal que sigui parlat–. És, per tant, en el desig de comunicar-nos, d’entrar en conversa i d’estar disposats a escoltar i parlar alternativament que forgem la unitat mínima de la confiança.

Tot aquest procés i intercanvi, va prosseguir Gamper, també es pot entendre si ens mirem la confiança des d’una vessant espacial. «Compartir» vol dir compartir un espai i una proximitat: l’amor mateix és qüestió de distància –volem tenir a certes persones a prop–. En aquest sentit, qui estimi les persones amb qui li ha tocat d’estar confinat, té molta sort –encara que potser ha necessitat una mica de distància amb elles, de tant en tant–. Al mateix temps, si se’ns apropa algú en qui creiem no poder confiar –ja sigui caminant pel carrer o en una interacció dins d’un grup social–, intentem allunyar-nos-en perquè no ens fiem d’ell/a.

Per tant, confiar en algú és «com fiar-se» d’ell/a. O, segons el diccionari de Sebastián de Covarrubias, és «tener esperanza o tener seguridad de la fe de alguno.» D’aquesta definició i de les anteriors consideracions en podem extreure, doncs, que la confiança està íntimament vinculada a la tensió entre esperança i seguretat.

Per la seva banda, el diccionari Fabra defineix la confiança com la «seguretat d’aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d’algú.» Una dimensió que fa preguntar-nos: fins a quin punt puc estar segur de fiar-me d’aquest algú? El diccionari de la RAE, al seu torn, remet a l’esperança que podem projectar en aquest algú: «esperanza firme que se tiene de alguien o algo.» Una esperança ferma que, més enllà d’una actitud davant la vida, ha de ser manifestada, corroborada, amb una acció.

D’aquestes tres accepcions podem extreure’n, doncs, que podem fiar-nos d’algú en tant que hi compartim una fe –uns interessos comuns– i un espai que no està regit per l’afany de dominar-nos els uns als altres –d’usar-nos com a instrument de les pròpies finalitats o interessos–. El nostre contacte, més aviat, està regit per la comunicació i l’ajuda mútua: una distància reduïda que fa que les coses a la societat funcionin.

Vist això i per tancar aquest primer fil argumentatiu, el ponent va especificar que la idea més rellevant que en podem extreure és que la confiança suposa tenir seguretat en l’altre, saber que podem dipositar part de la nostra seguretat en el seu comportament. O, en altres paraules, que decidim perdre el control sobre una part de les coses que ens afecten perquè confiem en la seva voluntat. Això ens mostra que:

  • La confiança implica un risc. I, com que la vida només pot ser considerada vida si ens podem fiar els uns dels altres –o si ens podem fiar d’algunes persones–:
  • la confiança ha de ser recíproca. És a dir, que no traïm la confiança d’aquelles persones en qui eventualment hem dipositat –o ens veurem obligats a dipositar– la nostra confiança. D’aquí concloem que:
  • la vida implica prendre riscos: decidir en qui dipositem la nostra confiança i fer-nos dignes de la confiança dels altres.

Així, una vegada hem decidit confiar en algú i prendre aquest risc, experimentem un sentiment d’alleugeriment: tot i que hi ha una inevitable possibilitat de patir una traïció, mantenim un alt grau de seguretat en aquesta persona. I és que, tal com recullen la gran majoria de tractats filosòfics, el risc que això comporta és necessari: l’única vida que mereix ser viscuda és aquella en què ens fiem els uns dels altres –no podem viure sense fiar-nos de ningú–.

Captura de pantalla 2020-05-28 a les 20.07.17
El ponent, explicant-se, en un moment de la sessió.

Arribats a aquest punt, Gamper va voler puntualitzar que la confiança a la qual s’estava referint era la de tipus horitzontal, és a dir, l’existent entre les persones que formaven comunitats com a iguals: famílies, barris, pobles, reivindicació política… La vertical, alternativament, és aquella que els ciutadans podem tenir (o no) envers el sistema de govern i les seves institucions. Tanmateix, va remarcar el ponent, així com fem entre les persones, la confiança envers els mecanismes de poder públics també s’estableix a través d’«un salt de fe»: organitzem la nostra vida pública –superem la incertesa– posant fe en algú que creiem que no ens trairà.

Aquest fet queda encara més clar si tenim en compte que, quan fem confiança a algú –i a diferència d’aquelles relacions de caràcter mercantil–, no firmem un contracte, no hi ha unes obligacions legals exigides. La confiança és, contràriament, un acord totalment humà, el ciment de les relacions humanes: si el vincle que s’ha establert entre dues persones es trenca –i, per tant, es trenca la seguretat que contenia–, serà molt difícil de reconstruir-lo. I, com indicàvem, una polis no pot funcionar sense que aquest existeixi.

Per tant, va concloure el ponent, no existeix la vida humana desconnectada: quan Aristòtil parlava de l’animal polític –el Zòon politikon–, entenia que venim al món a prendre cura dels altres –i els altres de nosaltres–. I, tal com va dir Judith Butler en la seva darrera visita al CCCB, potser «l’home és un llop per a l’home» –Thomas Hobbes–, però abans de ser llop, ha tingut un vincle. Així, no es pot entendre la nostra existència sense estar enxarxats i vinculats, depenent els uns dels altres: si deixem que la confiança es basi només en les lleis, no hi ha polis sinó grups separats i dividits amb desconfiança mútua.

De la mateixa manera, quan decidim votar un partit polític, hi «fem confiança». En català, així com «fem petons» o «fem l’amor», no té sentit parlar de confiança sense unes accions que l’acompanyin. És a dir, en fer-hi confiança, perpetrem un acte, una acció manifesta, i no una mera anunciació. Una acció que –contràriament a l’escenari plantejat per l’imaginari individualista que ocupa hores i hores de producció audiovisual contemporània– ens recorda que, abans de l’individu, hi ha una xarxa. O, en altres paraules, que no és humà decidir viure sense lligams: sense formar part d’una xarxa, difícilment es pot ser algú amable i digne de ser estimat.

Arribats aquí, el ponent va voler donar la paraula a les 13 persones del públic i crear debat. Fent referència a aquest darrer punt, se li va preguntar per les persones que no han pogut tenir accés a una xarxa com l’esmentada. Gamper va respondre que les condicions mínimes –necessàries però no suficients– perquè algú hagi tingut xarxa és haver estat estimat de petit, haver estat acceptat tal com era. Si una persona s’ha sentit estimada i ha crescut, també, amb la capacitat de fer front als problemes que se li presenten en el seu dia a dia –essent «resilient» de forma ben entesa–, és difícil que mai perdi aquest sentiment de vincle. 

Si, per contra, trobem algú que no es deixa estimar o que no sap fer-ho –que és «analfabeta del mínim llenguatge humà»–, va concloure el ponent, no només necessitarà trobar un espai d’absoluta proximitat amb algú altre sinó també disposar d’un propi temps per a trobar-lo, primer, i per a acceptar-lo, després.

Després d’altres comentaris del públic, en el qual es van elogiar la visió de Gamper sobre la fe religiosa –com a experiència individual que t’exigeix creure en una cosa sobre la qual no tens certesa que existeixi–, recomanar el llibre Diàlegs –textos del psicòleg francès Boris Cyrulnik (un dels pares del terme «resiliència») editats pel periodista Carles Capdevila– i fer èmfasi en la diferència de la concepció de l’individu que desprenen les definicions de «confiança» presents als diccionaris de Pompeu Fabra i de la RAE, Gamper va reflexionar sobre la confiança pública sobre una base, diguem-ne, més pràctica.

Captura de pantalla 2020-05-28 a les 20.07.34
Daniel Gamper escoltant una aportació feta des del públic.

Recollint una pregunta del públic en què es qüestionava com podíem parlar de «confiança pública» en temps de Trump, de la postveritat i de la confiança en la mentida com a mètode deliberat de generació d’opinió, el ponent va voler deixar clara una de les bases de les societats democràtiques: confiar en la democràcia és desconfiar en el(s) govern(s).

O, en altres paraules: entre les moltes definicions de democràcia, a ell la que més li agrada és aquella que la defineix com a «control al govern per part de la ciutadania». Ara bé, va remarcar, tot i que aquest control –«la funció bàsica del poble»– ha de partir de la desconfiança, alhora, ha de poder existir un mínim de confiança en el sistema i en les persones que el representen.

Aquesta confiança en el sistema, al parer del ponent, només pot ser guanyada si els nostres representants públics ho fan bé o, si més no, transmeten fer-ho, ja sigui perquè els percebem com a exemplars i bons gestors dels diners públics –com per a la majoria de catalans podia haver estat el Jordi Pujol dels anys 80 i 90– o perquè els considerem no només persones competents sinó posseïdores d’un discurs de prestigi.

En aquest sentit, va comentar Gamper, quan els governs mundials van cridar a les seves poblacions a confinar-se a casa –almenys durant les primeres setmanes– no hi va haver cap protesta massiva. Per què? Perquè vam fer confiança en ells: vam creure que la informació que ells tenien era fiable ja que els provenia d’una comunitat –la científica– que té un discurs de prestigi. Per tant, quan la ciutadania va dir-se «seré responsable i em quedaré a casa» va ser perquè confiava en els experts –epidemiòlegs, en aquest cas–.

Per anar concloent aquesta resposta, el ponent va voler remarcar que la confiança es basa en persones que l’emeten. Només així, va dir, es pot entendre que el Govern espanyol cregués oportú fer comparèixer els membres de l’Exèrcit al principi de les rodes de premsa de seguiment de la pandèmia o que a Itàlia, fins fa ben pocs anys, els homes del temps de la Rai fossin militars: així es tractava d’induir confiança cap a uns professionals que sabien el que estaven fent –pronosticant la meteorologia, en el segon cas–. Per tant, és normal que els polítics es rodegessin de científics i que aludissin a «raons de salut pública» per demanar-nos que els féssim cas i és normal també que nosaltres així ho féssim.

Aquest darrer darrer punt té una implicació: com que a l’hora de, per exemple, fer retallades, els polítics no poden recórrer a motius justificats com ara «la salut pública», han de buscar altres canals per guanyar-se la nostra confiança. I entre aquests, com hem vist els darrers anys en moltes de les democràcies representatives, hi ha el d’aparèixer com «un dels nostres». Així podem entendre per què en l’actualitat tants polítics recorren a tècniques de caire populista, fent sentències i dient veritats com qui conversa a la barra del bar després de prendre tres conyacs.

Així, tot i reivindicar que no hem de tenir plena confiança en la classe política –«una ciutadania que hi confia massa és una ciutadania mansa»–, Gamper va defensar que com a ciutadans hem de creure en l’acció electoral com a mesura de rendiment de comptes i de proposta de gestió dels diners públics. 

Las mejores palabras
Portada de ‘Las mejores palabras’ (Anagrama, 2019).

Per anar acabant amb la sessió, després de reflexionar sobre els diferents ritmes entre les demandes públiques d’informació i els resultats científics –i com de fàcil és tombar amb informació falsa unes rigoroses anàlisis científiques, tal i com encara ara es demostra amb els suposats efectes negatius de les vacunes– i sobre la inseguretat deontològica que crea dins de la professió periodística informacions com ara el ball de xifres de morts, Gamper va ser preguntat sobre com enfocar la «confiança pública» en temps de desconfinament.

Durant molts anys, va respondre el ponent, sempre hem confiat que Europa ens ajudaria, que les directrius que arribessin des dels òrgans de govern oficials del Continent ens ajudarien a organitzar-nos millor socialment; per tant, aquesta podria ser una de les respostes. Una altra possibilitat, va incidir, és tenint esperança i confiant en la capacitat de la ciutadania d’autoorganitzar-se i d’autogestionar-se: convocant la confiança horitzontal a l’hora de reteixir una vida en comú –i, qui sap, aconseguint que aquesta es faci un lloc en la praxis política institucional–.

En les dues últimes intervencions, d’una banda es va voler ressaltar la paradoxa de com de difícil és construir la confiança a nivell íntim i de com de ràpid se’ns exigeix construir-ne una a nivell públic; de l’altra es va preguntar al ponent què creu que s’ha de prioritzar, si el «bé comú» o la «llibertat individual». 

Sintetitzant una resposta que podria haver donat per una altra sessió sencera, Gamper va concloure que potser no s’ha de veure com un joc, una contraposició entre ambdues –com tampoc s’hauria de contraposar «seguretat» i «llibertat»–: potser el que cal és entendre que nosaltres només podem ser lliures en una societat on tothom pugui ser lliure –les societats, la res publica, només s’aguanta «fent pinya»–. 

Essent molt difícil delimitar què és el «bé comú», doncs, potser caldria entendre’l com que tothom pugui ser, de forma efectiva, lliure: tal com defensava Jean-Jacques Rousseau, obligant a tothom a ser lliure –fent entendre a tothom que, si és lliure, és perquè pertany a una comunitat d’individus lliures–. Perquè, tal com defensava Immanuel Kant, la llibertat és obediència a un mateix –la llibertat és imposar-se lliurement una obediència: ¿si no obeeixes a res (ni a tu mateix), què vols a la vida?–.

Coda: al llarg de la sessió es van recomanar algunes obres que contenien elements que hi havien estat convocats. Entre elles: Los asquerososde Santiago Lorenzo; L’amo i el criat, de Lev Tólstoi; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; la paràbola d’«El gran inquisidor», inclòs a Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski.

One thought on “La confiança pública

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s