Pina Bausch

Escolta l’àudio de la sessió:

Pina Bausch i la tradició alemanya de la dansa van ser les protagonistes de la darrera sessió de la Càpsula IX: «Pioneres», celebrada el passat 9 de desembre. L’acte, seguit per un total de tretze persones –onze de forma presencial i dues de forma telemàtica–, va ser conduït pel ballarí, coreògraf i professor de dansa contemporània Pau Aran

El ponent, que va tenir la sort de formar part de la companyia Tanztheater Wuppertal Pina Bausch, va començar la sessió performant una coreografia que ell mateix va crear en una de les moltes pràctiques sota les ordres de la coreògrafa:

Parlar de Pina Bausch, va voler remarcar Pau Aran, és també parlar d’una tradició de la dansa a Alemanya ja existent a principis de segle XX. Per aquest motiu, abans de presentar-nos el personatge i explicar la seva pròpia experiència amb ella, va voler introduir-nos l’herència de la qual bevia Bausch.

En primer lloc, Aran va destacar la figura d’Oskar Schlemmer –i del Teatre-escena Bauhaus, el qual va dirigir. Aquest pintor, escultor i escenògraf alemany va introduir la idea de l’home com a espai geomètric: un nou mitjà artístic. L’obra Triadisches Ballett, estrenada el 1922 i actualitzada el 1926, el va fer mundialment conegut: basant-se en el principi de la Trinitat, –tres parts, tres ballarins (una dona i dos homes), dotze moviments i divuit vestits–, va voler alliberar el ballet i la pantomima del bagatge històric del teatre i l’òpera per així poder presentar les seves idees de geometria coreografiada: l’home com a ballarí, transformat pel vestit, movent-se a l’espai.

Schlemmer veia el moviment de titelles i marionetes com a estèticament superior al dels humans ja que, per a ell, el mitjà de cada art és artificial. Així mateix, veia el món modern impulsat per dos corrents principals: la mecanització –l’home com a màquina i el cos com a mecanisme– i els impulsos primordials –la profunditat dels impulsos creatius.

En segon lloc, Aran ens va presentar el corrent expressionista, que podríem situar entre 1880 i 1930. Els expressionistes, a diferència d’altres moviments artístics, mai no van agrupar-se, fet comprensible si es té en compte la seva tendència a la solitud. Expressionista és tot allò que sacseja l’harmonia preestablerta, allò que s’inscriu en la forma amb ferocitat i asimetria, allò que és punxegut, que zigzagueja, que esqueixa. Els seus temes són: la bogeria, la repetició, la presència del doble, el salvatgisme sexual i primari, l’espant, la ganyota, la gestualitat sense pudor, l’agitació de la metròpoli, la mort. Els sentiments són més importants que l’aparença de les coses, la superposició de l’expressió subjectiva a la realitat.

És en aquest context on ubiquem Mary Wigman, el més alt exponent de la dansa expressionista alemanya. Els quatre aspectes bàsics de la dansa de Wigman són: l’expressionisme, l’espai, la dansa sense música i el principi de tensió-relaxació. En altres paraules, a més de grans dots d’improvisació, la ballarina destacava per l’ús tant d’impressionants transformacions facials –gràcies a l’expressió– com de màscares; la necessitat de penetrar, conèixer, entendre i dominar l’espai per recrear-lo en formes visibles; la representació de coreografies sense música –va ser de les primeres a fer-ho–; i l’atenció al ritme respiratori per aprofitar-se de la força o de l’energia del cos.

Si bé la seva escola va ser tancada pel règim Nazi l’any 1940, després de dues dècades de funcionament, la Dansa Moderna Alemanya o Dansa Lliure de la qual ella era ferma defensora va operar un canvi definitiu en la història de la dansa: aquesta es converteix en un art independent, diferent del ballet.

Mantenint-nos en la dansa expressionista, Aran va parlar-nos de Kurt Jooss, coreògraf, ballarí i impulsor de la dansa-teatre (Tanztheater). Amb un discurs polític al darrere –una cosa inusual fins aleshores per un director d’una companyia–, Jooss es preguntava què més podia dir el cos i a través de quines gestualitats –ens situem en el període d’entreguerres. 

Ell va ser el primer coreògraf reconegut que va sintetitzar la dansa clàssica i la dansa moderna: intentava fer dansa moderna mitjançant la reforma dels excessos a la tècnica del ballet clàssic, sense abandonar la disciplina i la lògica innates al ballet. Així mateix, feia ús de recursos teatrals –predomini d’interpretacions dramàtiques– i de cortines negres –enlloc d’escenografies– per ressaltar el moviment dels ballarins i les seves temàtiques s’inspiraven en la incertesa.

Per acabar amb els preàmbuls, Aran va introduir-nos la figura de Susanne Linke per explicar-nos una mica més a fons la dansa-teatre: la dansa que se serveix en gran mesura dels elements expressius del teatre i que va servir d’inspiració per al desenvolupament del teatre físic contemporani. Sorgida de la dansa expressionista alemanya al Weimar i a la Viena de 1920, allò que hi resulta més important és el contingut humà, social, històric i filosòfic reunits en la dramatúrgia personal del/de la coreògraf/a i la seva visió del món.

Arribats a aquest punt, Aran va centrar-se en Philippina –Pina– Bausch (1940-2009), ballarina, coreògrafa i directora alemanya, pionera de la dansa contemporània. Amb el seu estil avantguardista, barreja de diferents moviments, Bausch proposa peces de dansa que es componen en cooperació entre diferents expressions –moviments corporals, emocions, sons i escenografia– que configuren peces emmarcades en el corrent de la dansa-teatre.

Filla d’un matrimoni que regentava un restaurant, Bausch va ingressar als quinze anys a la Folkwangschule d’Essen, on va ser deixeble del coreògraf Kurt Jooss i va adquirir els coneixements bàsics de la dansa expressionista alemanya –base, al seu torn, de la seva carrera. Després d’una estada formativa als Estats Units –durant la qual va ballar per primera vegada al Metropolitan Opera Ballet de Nova York–, va retornar l’any 1961 a Alemanya, convocada per Jooss, de qui va ser primer la seva assistent i després la solista de la recent creada Folkwang Tanzstudio. L’any 1968 hi va dirigir la seva primera peça com a coreògrafa, Fragment, i el 1972 va assumir la direcció de la Wuppertal Opera Ballet, que més tard ella mateixa va rebatejar com el Tanztheater Wuppertal Pina Bausch.

La propera relació amb el dissenyador de vestuari i escenògraf polonès Rolf Borzik –que es va convertir en el seu company i estret col·laborador fins la seva mort, de càncer, l’any 1980, als 35 anys– va facilitar el desenvolupament de propostes performàtiques allunyades de la dansa clàssica, obrint un nou camí cap a la consolidació de la dansa-teatre.

Així, el 1976, amb la coreografia Els set pecats capitals (Die sieben Todsünden), del compositor Kurt Weill, Bausch es va separar completament de les convencions del ballet clàssic, introduint un mètode d’assaig en què ella generava preguntes als seus ballarins, i creava una coreografia basada en les seves respostes. Aquestes es veien reflectides tant en l’aspecte físic com verbal i visual de la peça, que incloïa textos parlats i música tant clàssica com popular.

Molts dels seus treballs comparteixen similituds essencials: absència d’argument –en un sentit clàssic–, del sentit convencional de la progressió en escena i de referències a llocs específics. El seu treball es basava en la creació de breus episodis de diàleg i acció centrats sovint en situacions surrealistes, en l’ús del cos i en les relacions entre aquest, l’escenari i el vestuari.

Les peces de Bausch sovint involucren el públic, introduint-los a la performance. Inclouen, a més, interludis físics que, per exemple, presenten homes i dones que poden ser germans o antagonistes. La idea de Bausch és jugar amb les convencions del temps teatral sobre l’escenari, estimulant un nou llenguatge construït per aparents elements dispars i aleatoris que produeixen un inequívoc balanç intern que dóna vida a la proposta de dansa-teatre.

I també: Golden Lion Awarded to Pina Bausch for a Life’s Work (2007)

Arribats a aquest punt, les intervencions i preguntes del públic sobre Pina Bausch i la relació d’aquesta tant amb el ponent com amb la resta d’integrants de la companyia, van cloure la sessió. D’entre les respostes d’Aran, en cal destacar la defensa que mai és tard per començar a ballar si es troba l’espai adequat on desenvolupar-se; la recomanació del llibre La danza del futuro (2018), de Jaime Conde-Salazar, –el silenci és un equilibri natural trencat per qualsevol so: vés amb compte amb com el trencaràs– i de la pel·lícula documental Pina (2011), del director alemany Wim Wenders; i la defensa de l’ensenyament de la dansa a les escoles com a imprescindible eina pedagògica.

Càpsula X: «La força de no fer res. Temps, vida i treball a la societat del cansament»


Cicle coordinat per Juan Evaristo Valls Boix, amb el suport de NED Ediciones.

Si l‘any 1867 Marx assenyalava a El capital que el treball era una necessitat natural de l’ésser humà, el 1883 el seu gendre Paul Lafargue es va afanyar a vindicar un dret a la mandra. Des de llavors, el treball ha constituït tant la forma de vida com la dominació generalitzada a les societats capitalistes, sense deixar ni tan sols una pausa per preguntar-se si potser l’existència continuava més enllà de la fàbrica. «Faig pel·lícules per ocupar el meu temps», va escriure més tard Marguerite Duras. «Si tingués la força de no fer res, no faria res. Com que no tinc la força de no ocupar-me de res, faig pel·lícules», va sentenciar.

Aquest cicle proposa una aproximació als malestars contemporanis vinculats als imperatius de productivitat i competitivitat a les societats capitalistes i tracta d’explorar maneres de dissidència i formes alternatives d’entendre la vida, l’acció i el temps.

 

Dijous 13 de gener: «No tinc forces. Prolegomen per a una fonamentació de la metafísica de la mandra». Ponent: Juan Evaristo Valls Boix.

Aquesta sessió recorre les temptatives d’artistes i escriptors que han criticat la ideologia de la productivitat i han defensat a ultrança l’ociositat i la mandra com a forma de resistència al govern de les nostres vides. Des de les seves obres, la inacció i la inoperància constitueixen la forma més alta de dissidència, en una cruïlla entre estètica i política que no entén de revolucions, però sí de la felicitat dels temps morts.

Juan Evaristo Valls Boix és professor associat de filosofia contemporània i estètica a la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca Pensament Contemporani Postfundacional. Ha estat investigador en centres com la University of California–Riverside, l’École Normale Supérieure de París i el Søren Kierkegaard Forskningscenteret de la Universitat de Copenhaguen, entre d’altres. Ha publicat l’assaig Giorgio Agamben. Política sense obra (també en castellà, Gedisa, 2020), i durant el 2022 apareixerà el seu llibre Metafísica de la pereza (NED Ediciones).

 

Dijous 10 de febrer: «No tinc temps. De la manca de temps a la cronodiversitat». Ponents: Raquel Friera i Xavier Bassas.

Repassarem els treballs de l’artista Raquel Friera que aborden la pobresa del temps de les dones i ens endinsarem també a l’Instituto del Tiempo Suspendido (ITS). L’ITS és un projecte que combina els mitjans de l’art i el pensament crític: s’ha exposat el 2021 al MUSAC de Lleó i ha col·laborat amb el MACBA al projecte EnResidència, amb què han publicat Aprendre el temps. Manual sobre cronodiversitat.

Més info: www.institutodeltiemposuspendido.es

Raquel Friera és llicenciada en Econòmiques i Belles Arts. Els projectes artístics denuncien els diversos dispositius de control social: els centres d’internament d’estrangers, les identitats racials o religioses, la moral econòmica, entre d’altres. El pensament feminista l’ha acompanyat cada cop més en els seus treballs i l’ha ajudat, finalment, a sintetitzar el qüestionament del temps com a dispositiu essencial de la producció de subjectivitat a les nostres societats. Més info: www.raquelfriera.net

Xavier Bassas treballa com a professor d’Estudis francesos a la Universitat de Barcelona, ​​també com a traductor del pensament francès i és filòsof de vocació. Recentment, ha publicat dos llibres: Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat (també en castellà, Gedisa, 2018) i un diàleg amb el mateix Jacques Rancière titulat El litigio de las palabras. Diálogo sobre la política del lenguaje (NED, 2019, també en francès a La Fabrique, 2021).

 

Dijous 10 de març: «No tinc feina. Ofecs i desfogaments de la vida intel·lectual». Ponent: Albert Jornet.

En aquesta sessió abordarem l’especificitat del treball cultural com, alhora, punta de llança i experimentació de les formes de precarització del paradigma de l’ocupació i possibilitat de resistència, amb l’ajuda de textos de diversos autors com Remedios Zafra, Jorge Moruno, Javier López Alós o César Rendueles.

Albert Jornet Somoza (Barcelona, ​​1983) és doctor en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals per la Universitat de Barcelona (2020). Es va especialitzar en l’assagisme filosòfic i literari espanyol de l’última dècada, amb una atenció especial a les expressions de la precarietat i la vulnerabilitat derivades de la crisi financera de 2008, així com a la reconfiguració de la funció intel·lectual a l’espai públic. Ha ensenyat literatura o realitzat investigació acadèmica a la Universitat Pompeu Fabra, Università di Pisa, Columbia University, Reed College, University of Pennsylvania i, actualment, a la Universitat Oberta de Catalunya. Prepara la publicació del llibre Contra la impotencia intelectual. Voces para un pensar vulnerable (2022).

 

Sessions de 19 a 20:30h.

Format telemàtic (Zoom) i presencial (Casa Orlandai).

Preu entrada a cada sessió: 3€.

Inscripcions al web de la Casa Orlandai.

María Zambrano

La primera sessió de la Càpsula IX: «Pioneres», va tenir lloc el dijous 14 d’octubre. La ponència, a càrrec de Virgina Trueba Mira, professora de Teoria de la Literatura i Literatura Espanyola a la UB, va tractar sobre la vida i obra de la pensadora i escriptora María Zambrano. L’acte va ser seguit presencialment per un públic de quinze persones.

La ponència es va desenvolupar en dos grans blocs. Abans de centrar-se en l’exili com a experiència –sense el qual, saber esdevé impossible: «amo a mi exilio»–, Trueba va fer una introducció general del pensament de l’autora:

Trueba va destacar la voluntat de Zambrano de desmarcar-se de la filosofia hegemònica: la pensadora creia que pensar hauria de ser, davant de tot, desxifrar el que un sent; treballar amb allò sensible, i no amb «les grans idees» –com féu Antígona–. I és que Zambrano no es considerava pas filòsofa, sinó pensadora. Però, per sobre de tot, es considerava una escriptora –pensava tot escrivint. 

Contrària a l’ambició conclusiva i sistemàtica de la filosofia –a qui culpava d’haver provocat un bon nombre de problemes al llarg de la història, sense anar més lluny al llarg del propi segle XX–, la seva escriptura està atravessada per torsions del llenguatge –oxímorons, antítesis,…– que l’ajuden a dir allò que sempre s’està a punt de dir però que no es diu

L’escriptura de Zambrano, a més d’anhelar transmetre la impossibilitat del sentit únic, també buscava obrir les finestres de les idees. A través de la fragmentarietat dels seus textos però, sobretot, de la seva poètica, Zambrano tractava de pensar(-se) millor: pensar allò no pensat –l’ànima– i allò no pensable –els límits, els lindars–.

Havent fets tots aquests preàmbuls, Trueba va fer un recorregut cronòlogic del pensament de Zambrano vinculat-lo sobretot a la idea d’exili: expressions com «exilio logrado»; l’interès per la «despossessió d’allò propi»; les relacions amb intel·lectuals com ara José Ortega y Gasset; les connexions i reberveracions de la seva obra amb autors de disciplines tan dispars com els poetes José Ángel Valente i María Negroni, la fotògrafa Jeanne Chevalier, els pintors Luis Fernández i Diego Velázquez o el filòsof italià Giorgio Agamben –i l’escriptor Franz Kafka.

Per a Zambrano, de l’exili no se’n pot tornar: no perquè hàgim perdut un lloc, sinó perquè aquest lloc no va existir mai –sempre estem en el moment de la partida [être en partant]–. Així mateix, el temps i els llocs que habitem no són lineals: sempre n’estem partint i això ens despulla de qualsevol certesa. És aquest el motiu pel qual ningú mira de front els exiliats: perquè duen el do de la nuesa i, així, ens recorden tant la fantasmagoria de la nostra pròpia identitat com el fet que tothom és precari en aquest món. Així, l’única comunitat possible seria la dels exiliats –i no pas la dels propietaris.

Per Zambrano, en no pertànyer a cap temps concret, hem de resistir-nos a la temptació d’oblidar el passat i, sobretot, d’arxivar-lo i de donar-lo per salvat –i saldat–: aquest sempre hi és al present, interpelant-nos. 

I de tot això, al parer de Zambrano, només se’n pot encarregar la raó poètica: tractar adequadament amb allò altre –el «no-nosaltres»– no és assimilar-lo, sinó entendre’l com una alteritat amb la qual s’ha de tractar. Només a través de la raó poètica podrem apropar-nos a allò altre, ja que aquest forma part de la vida no pensable –allò que no es deixa definir– i podrem apropar-nos-hi per tal com és, un vençut –no pas una víctima–: un idiota, un boig, una dona, ella mateixa.

Tal com diu Clarice Lispector, «existir no és lògic»: hem d’acceptar que vivim fora de tota lògica i que tot el que ens envolta són ficcions que ens serveixen, tan sols, temporalment. L’«exilio logrado» és entendre que no hi ha cap lloc, cap paradís, on tornar.

D’entre la bibliografia que Trueba va recomanar, en destaquem:

Obres de María Zambrano:

  • Pensamiento y poesía en la vida española (1939).
  • La confesión (1943).
  • La agonía de Europa (1945).
  • La tumba de Antígona (1967).
  • Claros del bosque (1977).

Obres sobre la pensadora:

  • Claves de la razón poética: María Zambrano, un pensamiento en el orden del tiempo (1998), de Carmen Revilla.
  • N.º 451-452 de la Revista Quimera (juliol-agost 2021), amb un especial dedicat a la pensadora.

El país de les penúltimes coses. Els finals de l’home i de la història

Escolta l’àudio de la sessió:

El professor de Filosofia Contemporània i Teoria de l’Art a la UB Juan Evaristo Valls Boix va ser l’encarregat d’encetar la Càpsula VIII: «Finals, principis i continuïtats» amb una ponència al voltant de la idea de «fi»: «El país de les penúltimes coses. Els finals de l’home i de la història».

Per desenvolupar la seva tesi al voltant de la idea de «fi», el ponent va remarcar que aquesta calia entendre’s en relació als conceptes d’«història» i de «temps»: per pensar sobre la «fi», ho hem de fer tot entenent el temps com un límit, un pensament o una forma de la història –un temps històric concret on alguna cosa té lloc o es desenvolupa–. A més, va prosseguir, cal recordar que la «fi» engloba tant l’accepció de «culminació» i «acompliment» com la de «termini» i «acabament».

Havent fet aquests aclariments, la ponència d’«El país de les penúltimes coses» –un títol que és una picada d’ullet al llibre de Siegfried Kracauer History, The Last Things Before the Last (1969)–, va ser dividida en tres parts. En la primera, «Utopia», es va remarcar la concepció de la «fi» com una figura espacial ubicada en el no-lloc –la «fi» de la història és la seva pròpia meta–. En la segona, «El temps sense fi», Valls va narrar les conseqüències de l’esgotament d’aquesta idea de «fi» en tant que utopia i progrés indefinit –la «finalitat» va esvaint-se i queda només la lògica de funcionament capitalista: l’home és una peça d’un engranatge que segueix funcionant sense més objectiu que la pervivència del sistema i l’acceleració dels esdeveniments–. En la darrera, «The Last Things Before the Last», va fer una defensa d’allò que Giorgio Agamben va denominar «el temps que resta»: un espai en què no ens preguntem com serà el final de la història, sinó que ens permet contemplar la vida sense avaluar-ne obres ni mesura –un espai no-productiu–.

1. Utopia

Per entendre millor la idea de «final de la història» com a meta on arribar –una utopia–, Valls va exposar-ne els precedents. Tal com havia evocat Raül Garrigasait en l’anterior sessió, el ponent va explicar-nos la concepció cíclica del temps prèvia a la Modernitat: l’home entén la seva existència a partir d’un temps cíclic, un cercle que es renova any rere any, marcat per la natura i a partir d’unes etapes que es justifiquen les unes a les altres –com així la tardor i l’hivern són justificats per l’existència de la primavera i l’estiu al mite grec de Demèter i Persèfone–.

Ara bé, l’existència humana en si mateixa no és del tot cíclica: tal com explica Guy Debord a La societat de l’espectacle (1967), l’home és un passatger que passar per diferents etapes sense repetició, que segueix un camí lineal fins arribar a una «estació final»: la del càstig sense fi o la del cel.

En començar la Modernitat, aquesta concepció cristiana del temps breument descrita per Debord es secularitza: no és ja el temps un passatge a l’eternitat, sinò que la història comença mesurar-se en tant que l’home representi un projecte emancipador: l’home ha d’arribar a un estadi utòpic en el qual conquereixi la llibertat i s’emancipi de la Natura –a través de la ciència moderna– i de la religió i les tradicions –que cultivi l’esperit crític gràcies a la filosofia i a les lletres–. Així, el temps passa a medir-se en tant que «progrés» fins arribar a la plenitud de l’home. Valls va presentar-nos aquesta visió a partir de tres «finals de la història» ben coneguts:

  • Immanuel Kant i la «pau perpètua» (finals s. XVIII): una idea de progrés basat en la construcció de comunitats cada cop més perfectes gràcies a la constant millora en termes ètics i polítics fins arribar a «la pau perpètua». Si bé es tracta d’un ideal inassolible, la pau perpètua és una idea reguladora que orienta el progrés dels homes en el seu camí cap al «regne de les fis».
  • Georg Wilhelm Friedrich Hegel i l’autorealització de l’Esperit (mitjans s. XIX): en una proposta semblant a la anterior, Hegel confia en un procés de desenvolupament de l’esperit de l’home cap a estadis cada cop més lliures i igualitaris. Com més ens apropem al saber humà –conscient i autonconscient–, més es realitzarà l’esperit. A diferència de Kant, Hegel el creu abastable.
  • Karl Marx i la societat sense classes (mitjans s. XIX): la burgesia és una classe social revolucionària dedicada a la producció de mercaderies i a la venda d’excedències. Per por de veure compromesos els seus privilegis –i poder seguir produint excedència–, s’ha tornat conservadora i esclavitza la classe treballadora i manté la propietat privada, renunciant a fer un cop més la revolució. Per Marx, manca aquesta última revolució: la que hauria d’abolir la propietat privada i establir una societat sense classes. És el proletariat el subjecte destinat a dur-la a terme, qui portarà la pau i la llibertat a través de la igualtat material.

En les tres propostes, va concloure el ponent, els seus ideals són mesurats en promeses i amb una esperança del temps –si es fa A, avançarem cap a B: «caminem cap a la utopia»–. O el que és el mateix: el temps es mesura en tant que ens apropem a la pau perpètua, l’Esperit absolut o la societat sense classes.

2. El temps sense fi

Les visions utopistes mai arriben a acomplir-se i totes les accions es valoren segons el què s’ha de complir, cosa que genera una lògica perversa: no vivim el temps de la nostra vida sinó envers el nostre futur –mesurem la nostra vida segons el que volem que acabi passant–. I és que, com així retrata Milan Kundera a La broma (1967), aquestes lògiques semblen abocar les nostres vides a ser posades al servei d’una «causa», un projecte sense el qual la nostra pròpia vida no tindria sentit.

Així, aquesta lògica burgesa del progrés indefinit supeditat a una finalitat va esvaint-se, i deixa pas a un «temps sense fi», el qual només conserva la lògica de funcionament anterior: l’home passa a ser una peça d’un engranatge que funciona només per a generar més i més riquesa.

L’individu passa a viure en un temps pseudocíclic: té predisposició a fer de la fàbrica i la repetició dels seus cicles l’estructura mateixa de la seua vida –duent a l’extrem l’estil de vida «Métro-Boulot-Dodo»– al mateix temps que veu com el capitalisme conquereix cada cop més els espais privats. Una lògica que converteix l’emancipació de la natura en un malson: aquesta és a costa de no respectar els propis bioritmes, les hores de descans ni les de son –consum compulsiu de les noves xarxes socials, la ingesta de drogues per millorar el rendiment laboral,…–. 

Aquesta lògica social és la que el filòsof francès Guy Debord retrata a La societat de l’espectacle: la vida individual encara no té història –ja que és en mans dels herois, polítics o homes que arriben a la Lluna presents a la imatgeria mediàtica– i els individus es veuen relegats a viure en una temporalitat artificial –fitxar cada dia, de dilluns en dilluns–, en un temps de paràlisi on la relació amb la història i la política només es duu a terme com a espectacle, sense cap opció ja de participar-hi al seu desenvolupament.

Així, tal com recull Hartmut Rosa, es produeix una acceleració de la concepció històrica capitalista, fruit de la desordenació del temps –ara pseudocíclic– i el desenvolupament de la societat de l’espectacle. O, en altres paraules, les etapes històriques es cremen cada cop més ràpid –com també més ràpid es cremen les etapes vitals: per exemple, la infantesa– ja que el temps no es mesura sota cap ideal sinó per la pròpia acceleració que crea l’actualitat insistent: allò que passa ara, el bombardeig de l’última hora. Aquesta excitació constant de les societats contemporànies, marcades per una constant expansió de serveis que manté activa i excitada a la població per garantir la seua òptima productivitat, implica altra idea de temps, que Jonathan Crary ha anomenat «la temporalitat 24/7»: la plena colonització de la vida per la lògica capitalista, un temps absolutament present, sense cicle ni final, que exigeix la perfecta i completa disponibilitat de l’ésser humà com a treballador.

Tot això ens aboca al que Mark Fisher recull a «The Privatization of Stress» (2011): la ubiqüitat del ciberespai ens provoca addició, ens hackeja la líbido. És a dir, se’ns imposa la necessitat de la constant novetat com a ritme de les nostres vides al mateix temps que la història perd el seu propi límit. Com a resultat, va defensar Valls, n’acabem extraient una vida individual –que és «l’única cosa que val la pena»– sense història: la vida és el nostre Currículum; vivim una vida sense temps i la única temporalitat que sembla importar és la productiva. Fins i tot els treballadors ja no poden pensar en la utopia, perquè l’han realitzada sinistrament com a ubiqüitat del temps productiu.

3. The Last Things Before the Last

Com a resposta a tots aquests processos, Valls va mostrar-nos, a mode il·lustratiu, el passeig que Jeanne Moreau protagonitza a La notte (1961), del director italià Michelangelo Antonioni. Durant el passeig als marges de la ciutat, veiem fragments de la vida individual perduda per la història: el rellotge aturat i la infància –el temps sense mesura–, la ruïna –la resta de la història: allò que queda enrere però que no ha desaparegut–.

Mitjançant aquesta imatgeria, el ponent va presentar-nos i defensar el concepte d’«el temps que resta», de Giorgio Agamben: un espai en què no ens preguntem com serà el final de la història, sinó que ens permet contemplar la vida sense avaluar-ne obres ni mesura –un espai no-productiu–.

Sense voler entendre quan arribarà la fi de la història –vivint en un espai de l’encara-no, sense messies (i sense la necessitat que n’apareguin)– podrem viure en «el país de les penúltimes coses»: un espai únicament contemporani, on no ens alienem i on l’individu, enlloc de viure el temps que li resta com si fos una carrera cap a l’emancipació, seguís un camí diví o acomplís una missió històrica, visqui sense sotmetre’s a cap causa, amb l’única preocupació de contemplar-se a si mateix –allunyar-se en la mesura del possible de la «competència» i del «fer coses» i apropar-se a la «incompetència» i al «no fer res»–.

En conclusió, deixar enrere el temps cíclic dels mites i el pseudocíclic –que ens fa adaptar la nostra vida als requisits de la jornada laboral–: reivindicar –com així ho fa Benjamin Fondane a El lunes existencial y el domingo de la filosofía (1945) que la nostra vida sigui cada dia diumenge, en la mesura del possible: allunyar-nos de l’obra i de la mesura i tractar que l’únic temps que es repeteixi en la nostra vida sigui el no-productiu.

Intervencions del públic

Arribats a aquest punt, algunes de les 7 persones assistents a la sessió van participar del debat. En una d’aquestes intervencions, es va assenyalar la relació entre el temps lineal i el patriarcat, tesi reafirmada per Valls. És més, va dir, tal i com teòriques com Carla Lonzi a Escupamos sobre Hegel (1970) han defensat, cal pensar que són personatges com els de Jeanne Moreau a La notte –que s’insereixen en la història sense haver estat programats– els que ens fan avançar d’una forma no prevista ni previsible anteriorment. És el que s’ha anomenat «el subjecte imprevist».

I, mentre una intervenció sobre l’acceleració del món actual i la lògica del guany perpetu va dur a Valls a recordar la pel·lícula La soledat del corredor de fons (1962), en una altra es van comentar els temors que certes dinàmiques contemporanis creen en ser, alhora, meravelloses i destructives –degut a la falta d’ideals–. A aquesta darrera pregunta, el ponent respongué dues coses: d’una banda, va recordar que sempre hi ha fets inabastables i incontrolables que ens condicionaran –podríem dir que, d’alguna manera, la vida ja no és a les nostres mans–; i, de l’altra, que comentaris com el de Francis Fukuyama que s’ha arribat al final de la història, són problemàtics: dir que s‘ha arribat a un lloc ens treu els ideals –en tant que ens fan perdre esperit crític i ens creen desafecció– i ens fan perdre, també, el temps que resta.